Que burros que sóm!

NO és de llengua, ni de cultura, ni d'història, del que us vull parlar avui. Sinó d'allò que, en l'univers ultraliberal i consumista en el qual els ha tocat viure, té major importància: els diners.

Tothom sap que sense duros al sarró no es va enlloc, i en el context actual d'independentisme confés creixent i amb les eleccions al cap del carrer, el sentimentalisme ens pot fer perdre el nord.

A l'esquerra podem veure una entrenyable i tendre alegoría del Govern del nostre país: burros estacats i carregats d'alforges... I, per suposat, plenes de pedres i sense un cèntim.

El setembre ens ha portat a les portades dels diaris el balanç fiscal del primer semestre del 2010 i, com era d'esperar, Catalunya torna atenir la pressió d'impostos més forta de l'Estat. La transferència de Rodalies ens ha empobrit més i -concretament- a Girona, ara som els que contribuïm més a les arques públiques de tota la península! Això sí... amb hospitals deficitaris, carretres apedaçades i moltes en obres (i amb previsió d'allargar-se anys i panys), escoles percaries i serveis socials vergonyosos.

Deixeu-me que ho digui perquè sinó rebento: ON COLLONS SÓN ELS MEUS CALERS?

Alguna cosa falla... i és greu. La situació econòmica de Catalunya preocupa, i molt. Evidentment, no per a molts empresaris, ni pels polítics, ni pels funcionaris,... però per a la majoria sí. Suposo que no es palpa massa en l'ambient, perquè el capitalisme ens ha convertit en zombies conformistes i hauria d'estar el carrer plé de pidolaires i sense-soste per què ens n'adonem... però l'econimia familiar ja se'n recent i s'agreujarà en pocs mesos, perquè l'atur seguirà pujant i es preus també (per les mesures anti-inflació impulsades pels governs).

Així doncs, què fem? Doncs estem ben 'cardats'. Sí senyors/es... fotuts i ben fotuts. La situació ens condueix a mig termini a la 'bancarrota' catalana i això és un atzucac espantós.

Al meu parer, només ens queden dues opcions per tal de reflotar el país:

1. Autonomisme regional. Companys/es, s'ha de renunciar urgentment al transpàs de competències per assegurar l'estat del benestar, si volem seguir les regles del joc actual (que daten del segle XIX... però que a molts segueix contentant, per altra banda).
   És palés que no podem suportar els costos que generen les competències de sanitat, transports, immigració, treball, seguretat i policía autonòmica i obres públiques. Així doncs, que les pagui i gestioni l'Estat espanyol. Tots viurem millor... bé... tots menys els apoltronats, 'entxufats', familiars i càrrecs de confiança dels polítics i funcionaris catalans. Però, evidentment, els diners que paguem al 'café para todos' de les autonomies, es reinvertirien més eficaçment a Catalunya i, en resum, la nostra qualitat de vida milloraria.
   
2. Independència. La via més ràpida a l'autogestió i que evitaria irremeiablement la fuga de capital econòmic i humà a l'altres zones de la península (i l'estranger). Una opció que porta incorporada l'addesió com a membre preferent de la Unió Europea, amb nivells d'aportació similars a Alemanya, Suècia,... Amb plé dret a decidir a tots nivells i amb la lliure gestió d'impostos i bens comuns.
   Sens dubte, augmentariem els salaris, els ingressos comercials de les empreses, les inversions de l'Estat i de fons comunitaris (UE) pel desenvolupament, el benestar dels ciutadans i la seguretat econòmica de les arques públiques. Aniria de baixa el conflicte social, l'atur, l'endeutament de les administracions,...

Ja veieu que no he tret en cap moment ni un motiu fora de l'estictament econòmic... perquè els altres queden més en el terreny del lliure critèri personal o -fins i tot- sentimental. Però 'la pela és la pela', i no crec que a ningú li sigui igual.

Sé, i en sóc molt conscient, que estem acostumats a aquesta merda de democràcia en què vivim, on decideixen per nosaltres... Però si un cop cada 4 anys ens permeten dir la nostra (encara que a mitges), tingueu en compte que cada cop hi ha menys mitges tintes i que el moment d'anar endavant o cap enrere és molt aprop... si és que no volem veure com Catalunya es converteix en la terra de les oportunitats perdudes on -això sí, carregats de competències- la majoria dels ciutadans 'de peu' tindrem el dret a decidir sota quin pont anar a viure o a quin cencre de Cáritas anar a demanar menjar.

Ànims, perquè -si la Catalunya que ens ha tocat viure als de la generació de principis dels '80 és molt pitjor que la dels nostres pares-... si no som valents, no sé pas quin país deixarem pels nostres fills.

Salut i sigueu feliços/es!!!!