El traster

Els fets del 27

2011-05-27T15:16:00.003+02:00

Més enllà de qualsevol excusa o ordre donada per la conselleria d'interior de la Generalitat, els fets que han protagonitzat els mossos d'esquadra i la guàrdia urbana avui -27 de maig- són imperdonables.

El pretext: entrar al campament dels indignats de Plaça Catalunya de Barcelona per a netejar-la i retirar-ne objectes que podriem comprometre la seguretat l'ordre públics.

A les 7 del matí s'ha acordonat la zona i dues hores més tard ha començat el desallotjament per deixar pas a les brigades municipals de neteja. S'han emportat objectes personals, tendes de campanya, pancartes,... i després han volgut dispersar els milers d'acampats que feien resisténcia pacífica asseguts a la plaça.

Davant la negativa dels indignats a moure's, els agents han començat un seguit de càrregues contra ells. Les imatges gravades pels presents allà i les difoses pels mitjans de comunicació són esfereïdores. Desenes de policies disparen i colpejen indiscriminadament als que, asseguts a terra i amb les mans alçades, criden consignes en favor de la democràcia i contra la violència.
Feia molt temps que no m'entraven ganes de plorar mirant la televisió...

Ningú podrà dir aquest cop que la intervenció policial ha estat justificada o proporcionada. Ningú podrà dir que hom ha oposat resistència a l'autoritat. Ningú podrà explicar amb raonaments lògics, com això ha pogut passar aquest 27 de maig de 2011 a un país d'Europa.

No hi ha marxa enrere. El moviment dels indignats que s'ha declarat pacífic ha actuat en conseqüència, i la resposta ha estat la brutalitat de l'Estat. No hi ha hagut enfrontaments, ha sigut una "neteja" en tota regla.

No podem permetre l'abús de poder ni de la força per part dels dirigents polítics. No es pot permetre que els interessos econòmics i partidistes es transformin en violència contra els ciutadans de manera impune.

Avui és un dia històric. Avui, els indignats que mirem de canviar el món que ens ha tocat viure, recuperant el poder que ens pertany com a poble, hem rebut el primer cop del status quo. Però sense abaixar el cap, pacíficament i combativa, ja estem aconseguint que els qui volen perpetuar el sistema d'injustícia universal quedin en evidència.

El temps ens donarà la raó. Tothom al carrer. Indigneu-vos!

Nosaltres som el futur. El futur és nostre!!!

Salut i sigueu feliços/es!!!!!

El maig dels Indignats

2011-05-27T11:07:00.001+02:00

Com sempre passava, com tota la vida s'havia fet, les places estan plenes. Des de l'antiga àgora grega fins als nostres dies, un espai de trobada de tots obert al cel. Un indret de pas on poques coses sabiem fer-hi.
Durant els darrers dies, les places d'arreu s'estan emplenant de gent amb una sola veu. Són ciutadans d'idees, races, creences, orígens i trajectòries culturals i nivells educatius molt diferents; heterogènia en estat pur... Però, no obstant, massa coses en comú que es poden resumir en un sentiment: indignació.

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació, promogudes pel capitalisme consumista i el control del status quo, han servit per vehicular a nivell global un moviment social sense precedents. Se'ls ha girat en contra.
Massa per guanyar i poc per perdre. Joves de totes les classes, aturats, pensionistes, immigrants, autònoms, hipotecats,... tots afogats per una crisi que han de pagar per a poder perpetuar el sistema decadent i destructiu.

La classe política està en mans dels qui tenen els diners... i se'n beneficien sense escrúpols. I si parlem de democràcia, hem de dir que no sabem què és. Sí, la majoria de nosaltres no l'hem viscuda mai! Hom diria que això s'assembla més a Matrix.
Com es pot entendre que els banquers cometin errors i altres hagin de pagar-ne les conseqüències? Com s'entén que la justícia estigui permanentment polititzada? Que algú ens expliqui com pot ser que pugin els preus sense pujar els salaris? Com es "menja" que paguis més impostos i et passis 4 mesos a la llista d'espera del metge? I un llarg etc.
Això és indignant!

Quan arribi el moment d'escriure la història contemporània, els nostres nets llegiran com nosaltres vàrem deixar-nos prendre tot el que havia costat tants anys d'aconseguir. Serem la generació de la vergonya! Hom ens recordarà com a aquella colla d'avis apàtics i conformistes; els qui abaixaven el cap per a rebre clatellades...
Avui, però, gràcies a la iniciativa d'uns pocs valents s'ha encès la flama. L'atreviment d'uns pocs està treient la por, la vergonya, els complexos, els tabús,... de molts altres. Per fi, ens atrevim a dir la nostra sense embuts; volem que s'escolti la nostra veu, la de cadascú i la de tots.

És per això que anem a la plaça: anem a escoltar i a ser escoltats. Com sempre abans havia passat.
El "poder del poble" (democràcia, en grec) és el que pren les places, pocs dies abans de les eleccions... Els qui han d'anar a votar es replantejen com ho haurien de fer. Els amos del poder públic volen parlar i millorar el món que ens ha tocat viure. Els qui ens dirigeixen ens han fallat i volem el que és nostre.

Què té tot això d'il•legal? És doncs, que -els qui ens representen han deixat de creure en la democràcia? És que -els qui ens haurien de treure de la crisi, solament ens miren com si veiéssin un ramat de xaiets amb els ulls plorosos?
La por bloqueja la raó... i per això l'hem de perdre. Però no podem fer-ho sols; per això podeu comptar amb el meu suport, i jo comptaré amb el vostre.

La conjuntura afavoreix, és clar, però no la desaprofitem. És el moment de prendre el carrer amb les armes més potents: la paraula i la raó. I amb el cor a la mà, pensant en els altres i amb il•lusió, ens farem escoltar per tot arreu. Aquesta és la veritable justícia social.

Així doncs, INDIGNEU-VOS i feu sentir la vostra veu. Quin moment millor que aquest per començar a escriure la nostra història? Sense més interés que poder viure millor, ens posarem d'acord per canviar el sistema. Un ordre mundial que ens ha fallat i que mira, agònicament, de perpetuar-se a qualsevol preu.

Indigneu-vos i lluiteu pel que és vostre. Sortirem al carrer i, honradament i orgullosa, enderrocarem l'estat del malestar de la manera més contundent i humiliant per a ells: desobedients i, sobretot, pacífics.
Qui ens vegi alegres i combatius, conquerint els nostres drets, se'ns unirà; i tard o d'hora, ens sortirem amb la nostra. No patiu; nosaltres som el futur. El futur és nostre!

Ens trobarem a la plaça! Potser avui no serem molts, però no per això renunciarem a tot allò que és nostre. I demà serem molts més.
Indignats, ens estem fent dignes de la nostra història. Amb dignitat i orgull ens recordaran els llibres d'història, per l'atreviment d'una generació que va ser capaç de canviar el rumb del seu destí.

Salut i sigueu feliços (...i indignats).

Connection not found

2011-03-08T17:26:00.003+01:00

Aquesta és la trista història de l'internauta de l'estat espanyol: pagar com el que més, en relació a la mitjana europea (i de la majoria dels països del primer món), i suportar els abusos de les operadores.

El que us exposo avui és una simple anècdota davant l'allau incontrolada de denúncies que arriben a l'Oficina Consum i del 'Tribunal de Arbitraje de las Telecomunicaciones' del Ministerio de Indústria... però si m'ho quedo a dins, rebento ;-) Així que....

Des de fa 16 dies, que em vaig quedar sense Inet ni telèfon. El meu operador, YA.com, em va facilitar un número 900 perquè tramités les incidències i vaig començar les trucades.

La gran majoria dels interlocutors (previes locucions pregravades de varis minuts) eren molt educats/des... lluny de ser experts -i alguns ni entesos- en telecomunicacions... però bona gent, almenys. Així doncs, durant 6 dies vaig trucar cada dia per veure com estava la incidència i en alguns casos, semblava que ni savien de què els parlava. Finalment, em van trucar un dia fora de l'horari de contacte que els havia dit i em van dir que un tècnic passaria per casa d'endemà.

Quatre hores abans de l'arribada del tècnic, el servei es va reestablir com per art de magia i el senyor no va haver de fer rés més que mirar-se les llums del router i anar-se'n per on havia entrat.

Ple de joia i satisfacció, vaig començar a navegar normalment... fins l'endemà al migdia, que el servei va tornar a 'caure'. De seguida vaig trucar, i vaig informar que el tècnic havia vingut el dia anterior i que el problema havia tornat. La gent de YA.com em va assegurar que la incidència passaria a 'prioritaria' i que en 24h tindria un aclariment directe dels tècnics.

Al dia següent, vaig tornar a trucar i rés; i l'endemà igual... i al dia després...

7 dies més tard, i després de posar-se en contacte amb mi el mateix tècnic de la primera visita, acordem una hora per repetir-ho tot. I, -a que no endevineu què va passar 2 hores abans de la seva arribada? CORRECTE!!!! Internet i el servei de telèfon havien tornat a la normalitat!!!!

El senyor tècnic, després de posar-se les mans al cap i posar a parir als de l'operadora, em repeteix que ell no ha fet rés i que espera que -finalment- no es torni a repetir la incidència.

Per altra banda, els de YA.com m'abonaran els dies sense connexió amb un descompte en el propers mesos i nosequè més... però jo ja m'he passat dues setmanes sense servei.

En resum... que, vist el que he vist, la meva línia de telèfon està afectada per un fenòmen poltergeist inexplicable i ja només em queda visitar als exorcistes de l'Oficina Catalana de Consum. I a veure si hi poden fer rés, perquè el poder de les teleoperadores és tan gran que si em vulgués donar de baixa seria més cardat que legalitzar un partit polític d'esquerres a Euskalherria. 'Santa misèria', diria la meva àvia.

Total, i abans que em torni a quedar sense Internet ni telèfon, deixeu-me que us digui tres coses clares: 1) a la merda amb les putes teleoperadores! 2) Punxeu el wi-fi del veí (o de l'edifici públic més proper, preferiblement) i que es mengin ells el 'marró'!.. i 3) L'accés a les telecomunicacions és un dret reconegut per la legalitat internacional, colla de lladres!

A veure si els retrobem aviat... i si no és així, almenys que no sigui perquè m'he quedat sense connexió.

Salut i que sigueu feliços/es!!!!!

Mas de lo mismo...

2011-01-26T18:16:00.003+01:00

Sembla a ser, despres del parèntesi que va suposar l'eufòria electoral, que la crisi i la precarietat democràtica tornen a ser portada.

Per una banda tenim els acords i les lleis que ha promulgat i que aprovarà en breu el Govern espanyol:

La llei "Sinde": una brutal retallada dels drets individuals dels ciutadans a rèbre i consumir la cultura de forma lliure i gratuïta. Un pas enrere pel que fa a desmembrar els monopolis discografics i la impunitat de la SGAE... i una evidéncia de l'escagarrinada manera d'actuar del Govern en front a les pressions internacionals i internes dels lovies empresarials dels 'mass-media' i el setè art. A més, una renúncia expressa a pujar al tren de la modernitat i la globalitat universal de la cultura.
La llei de caixes: Més que preocupant... Un seguit de mesures que s'aplicaran a les caixes catalanes per demostrar la seva solvència que acabarà -irremeiablement- amb la seva reconversió en bancs.
Però això, què vol dir? Doncs una 'caixa' és una entitat financera propietat dels inversors -que la governen per igual- i de naturalesa social (que reinverteix part dels beneficis en obra social). Una forma que és pròpia de Catalunya i que va consolidar la burgesia benestant del segle XIX i XX, per tal d'evitar que els seus diners anéssin a caure a altres mans sense poder dir-hi rés.
Per contra, un banc és una entitat propietat d'un consell tancat i que no li preocupa d'on ve ni on va el capital mentre la caixa forta estigui plena. En aquest sentit no té finalitats socials, símplement lucratives.

El panorama es posa més cru, per a Catalunya, a nivell financer. Les 'caixes' d'estalvis i pensions catalanes seran posades a mans del Banco de España i -acte seguit- venudes al millor postor, que ocuparà els carrecs executius de l'entitat amb els seus amics i es convertiran en bancs... Al descobert de fugues de capital cap a l'estranger i sense haver de donar comptes als inversors d'on i com es gasten i inverteixen els seus diners.
Això vol dir, que si una 'caixa' catalana passa a mans d'un banc espanyol (Santander, BBV,...), aquest s'endurà els diners lluny d'on podrien ser reinvertits (a Catalunya). I ja no parlem si és comprat per bancs internacionals... Cosa que no passarà, perquè la llei va clarament dirigida a la nacionalització -per part d'Espanya- dels fonts de 'caixes' catalanes. I sinó, feu-li un cop d'ull.

Per cloure el post d'avui, us vull fer ressó d'una altra notícia econòmica a nivell europeu: L'estat federat de Baviera (Alemanya) rebaixarà la qüota d'aportació al fons de solidaritat federal alemany a la meitat.
A Baviera hi viuen uns 12 milions d'habitans, amb un PIB de 445 mil milions d'€uros anuals. Compta amb empreses pròpies com Siemens, Puma, Adidas, Audi, BMW,.. El lander de Baviera no ha superat mai l'aportació del 4% del seu PIB.
Si Catalunya té 7,5M d'habitants, en proporció, una mica més de la meitat de persones que viuen a Baviera, aporten quasi 6 vegades més de PIB a la seu fons de cooperació intern anualment (més de 22mil milions d'€uros).

Una vergonya tot plegat, no? I això que no m'he posat amb els maquinistes de la RENFE que tenen el culet massa tou per conduir, ni amb els controladors aeris.....

En fi... que la única cosa que he sentit del Govern de la Generalitat han sigut laments i "no hi podem fer rés". Així va el país, que fins i tot un nacionalista de postal amb mig peu a Espanya i mig a Barcelona com és Jordi Pujol, ha declarat que la independència és la única via per no desaparèixer com a potència econòmica i cultural europea.... El que s'ha de veure....

Vivim en temps difícils... però 'els temps estan canviant'...

Salut i sigueu feliços/es!!!!!!

Wolf in sheep's clothes

2010-10-27T12:03:00.006+02:00

La “careta” és el recurs que s’empra per a amagar el seu veritable “rostre”. A nivell metafòric és la que millor explica l’actitud d’enredar, amb bones paraules i fets, a algú altre amb el propòsit d’un benefici personal. És el símbol referent de la picaresca i el subterfugi moral.
Qui més qui menys, tothom en porta; ja sigui per justificar-se, donar-se credibilitat, exculpar-se... Sempre hi ha alguna excusa (més o menys adient i/o oportuna) per a posar-se-la. I n’hi ha qui la du sempre o la va canviant i qui l’usa per moments concrets.

La “careta” és un tret psicològic instintiu. Ens serveix per reforçar la paret invisible que separa l’individu de la resta de la societat i graduar-ne el “nivell de transparència i opacitat” de fora cap a dins.

Irracionalment (i involuntària), sorgeix d’una necessitat d’autodefensa de l’ego per a evitar-ne la seva vulnerabilitat i sovint és resultat de l’estrès, l’angoixa, falta d’autoestima o d’algun trauma psicològic.
Racionalment, però, és el fruit un procés reflexiu per a manipular la “idea” que els altres tenen (o hom creu que tenen) d’un mateix. I, a vegades, fins i tot és una combinació dels dos processos mentals.
Aquesta racionalització de l’engany fa que –la persona qui du la “careta”- perdi la credibilitat en sí mateixa i necessiti l’autoreafirmació i l’aprovació constant de la “identitat suplent” per part dels qui l’envolten.

Evidentment cada cas té infinits matisos, però la conseqüència immediata de dur una “careta” és l’aniquilació progressiva del veritable ego pel nou... Que no té perquè ser pitjor, és cert, però en tot cas no resulta d’un procés d’autoconeixement sinó d’una mentida premeditada vers els altres. Amb això vull dir que no és la finalitat què compta, sinó la motivació. I, si bé “som qui els altres veuen que som”, mai podrem autoenganyar-nos, per moltes excuses que busquem.

Creieu-me. Val la pena ser qui hom és, sense necessitat d’aparentar ser qui es vol ser. El millor remei és –sens dubte- el canvi: ser qui vols ser, i punt. Sempre s’acaba per veure qui du “careta”... i no sé què costa més: si fer veure que no la duus, o treure-te-la quan ja la portes incrustada.

En tot cas, la sinceritat –amb un mateix i ver els altres- és de les majors virtuts que hom pot exhibir i estar-ne orgullós. Així doncs, apostem per una vida més senzilla... que, això sí, ens farà ser millors persones.

Salut i sigueu feliços/es!!!!!

I això, per què?

2010-10-01T15:10:00.004+02:00

Mireu atentament aquesta cara. Aquest home que veieu a la foto és el president d'un país democràtic que avança a marxes forçades cap al primer món. L'artífex d'una revolució social envejable i exponent del bon "saver fer" de la classe política on l'hagi.

Aquesta persona és Rafael Correa, president d'Ecuador.

Ahir a la nit -hora catalana; mitja tarda hora d'Ecuador-, un grup de policies de Quito (la capital del país llatinoamericà), es van revoltar. Entre la confusió inicial, i a la vista que els intents de diplomacia fracassaven, el mateix president Correa va decidir encarar el problema personalment i dirigir-se a la capçalera de la manifestació per mirar de mediar entre els policies i els responsables del ministeri.

Quan Correa era allà, els policies revoltats van llançar gas contra la comitiva presidencial i el van agredir. Va ser llavors quan el Govern va començar a veure indicis i vinculacions entre els caps de les forces de l'ordre sublevats i l'oposició al president (els segidors i poders factics partidaris del régim pseudo-dictatorial anterior a Correa)... forçant a decretar l'Estat d'Excepció.

El president va haver de ser hospitalitzat després de l'agressió i els policies revels el van assetjar dins del centre mèdic durant més de 5 hores... fins que l'exèrcit i un grup d'elit de la policia nacional equatoiana l'han pogut rescatar i dur-lo al Palau Presidencial, a la capital, després d'intnsos tirotejos i el balanç de dos policies revoltats que han resultat morts.

Ara les coses s'han calmat.. almenys hi ha traquilitat als carrers. Quan Correa va arribar al Parlament va dir: "hoy lloro, pero mis lágrimas no són de ódio sinó de pena, por la sangre se hermanos ecuatorianos que se ha derramado sin sentido". Quin nivell de consciència i integritat política i humana exhibeix Correa! Al llarg de tota la crisi, ha estat íntegre i conseqüent... no deixant-se trepitjar i donant la cara en tot moment com a president de tots els equatorians/es.

Torneu, per un moment, a veure la imatge de dalt... ...intenteu imaginar-vos com se sent ... ...

Fora les dictadures i que visqui la democràcia! "Ni olvido, ni perdón", deia aquest matí, el president... I que així sigui.

Rafael, no te rindas! La revolución sigue adelante. El pueblo está contigo!

Salut i sigueu feliços/es!!

Sociòpates BCN

2010-09-30T10:05:00.006+02:00

Una altra vegada, disturbis a Barcelona. En el context de la vaga general, un grapat de joves van aconseguir organitzar una 'batalla campal' que es va estendre des dels voltants de Plaça Catalunya fins la Diagonal, Via Laietana,...

La capital catalana, que vivia una diada de vaga tranquila -pel que era d'esperar en un inici-... es va convertir en qüestió de dues hores, en un polvorí de violència sense control. Al migdia, un grup de joves "anti-sistema" es van encarar a la policía municipal i vàren cremar un cotxe patrulla. En aquell moment, els mossos d'esquadra entren en el joc i desplequen els antiavalots pel centre de Barcelona.

En comptes d'encerclar als violents (no més d'un centenar) i forçar la seva dissolució pacífica, els Mossos vàren començar a jugar al gat i la rata per Barcelona amb les porres, escopetes de bales de goma i les furgonetes bindades. El resultat de tot plegat ja l'heu vist tots: nombrós mobiliari públic destrossat, molts ferits i pocs detinguts.

"Anti-sistema" és una paraula inventada pel "sistema", i evidentment això ja li resta versemblança. És un mot amb la definició tan extensa i amb tantes aplicacions que fa riure... La definició dels joves que van començar els disturbis és: imbècils. I prou. Jo d'ells, em buscava una altra manera d'ocupar el seu temps lliure, que es veu que en tenen massa.

Per altra banda, hi ha els okupes del Banesto. Els violents es van refugiar de la policia a l'interior de la casa okupa i els Mossos la van desallotjar de mala manera. Aquest fet, i no cap altre, va desencadenar la "batalla campal" al centre de Barcelona... que va acabar durant prop de vuit hores.

És evident que s'estava esperant qualsevol excusa per entrar al Banesto a desallotjar-lo, i la policía va tenir el que es va merèixer, però els barcelonins no tenen per què pagar el foraassenyament dels nostres agents de l'ordre.

Els okupes, okupen... i el violents, cometen delictes. No es pot generalitzar. Al final, per la televisió, els informadors ja deien "els joves cremen contenidors", "els anti-sistema ataquen amb pedres als ajents",... Quina vergonya de policia! No crec que això hagues passat a cap altre país desenvolupat socialment. Als delinqüents, se'ls idetifica i se'ls deté; no es carrega contra la multitud amb aquesta ràbia incontrolada, donant cops a tort i a dret... perquè la violència només porta més violència.

Qui collons tenim garantint la seguretat del nostre país? Segurament hi ha gent molt vàlida i professional, però en ocasions com aquesta cal replantejar-se quí ocupa llocs públics de responsabilitat política i tècnica i quí són aquests funcionaris tant violents.

Jo vaig patir directament aquest comportament en una manifstació que em va enganxar un dia anat cap a la feina. Es va acordonar una plaça i jo passava per allà. Em vaig acostar al cordó policial i li vaig dir a un brigada: "deixi'm passar que arribaré tard a la feina". La resposta va ser donar-me una empenta mentre es treia la porra i cridant: "no s'acosti i mantingui l'ordre". Ja us puc dir jo que davant d'una empenta cm la que vaig rèbre, el meu primer instint va ser tornar'm-hi... però vaig decidir asseure'm davant seu i esperar a que aquell mono amb placa es cansés de mirar-me amb despreci.

En fi, ahir a Barcelona es van trobar desafortunadament la incompetència més absoluta de la conselleria d'interior i el jutjat de guardia, tres-cents "xuloputes" de gimnàs uniformats, un grapat de joves eixalabrats, un grapat d'okupes que ni els anava ni els venia la vaga i el bandalisme; i molts milers de ciutadans innocents que van rebre la brutalitat policial i el descontrol dels violents.

Tarjeta vermella pels Mossos antiabalots, en Boada i en Saura. Sou uns reprimits i tant inconscients i violents com els altres. No us podeu posar al mateix nivell. Aneu a donar pel c** a una altra banda.

I que tot el pes de la llei caigui sobre els joves violents ("niñatos" i fills de papà) que van començar els disturbis. Els únics responsables de tot plegat són els sociòpates dels Mossos i els joves delinqüents.

Espero que no es torni a repetir més, perquè aquests fets només fan que desprestigiar la nostra societat... i no li fan justícia.

Salut i que sigueu feliços!

Que burros que som! (3)

2010-09-28T17:25:00.002+02:00

Hola de nou, companys/es. M'agradaria postejar aquí un últim missatge per tancar aquest cicle de reflexions sobre la situació socio-econòmica catalana actual, aprofitant que hi ha eleccions d'aquí poc. La sobirania popular té a les mans una poderosa eina (en base del seu critèri) de fer un tomb al paradigma vigent, i això -crec- no es pot malgastar... i menys si és cada 4 anys.

Avui només us vull ennumerar unes quantes coses a tenir en compte i que van molt enllaçades, ja veureu:

La solvència de Catalunya per sortir de la crisi pel su propi peu: la Generalitat perd cada any 22milions d'€uros a favor de l'Estat espanyol. Sense aquest dessagnament de capital, s'augmentaria en un 70% el pressupost net anual disponible per a les arques públiques catalanes. Això vol dir, directament, més ocupació, més inversió en sanitat, educació, polítiques de benestar, infrestructures, immigració, integració social i acollida, polítiques lingüístiques, innovació i recerca,...
Benestar social: ara que la reforma laboral espanyola està tant de moda, parlem -per exemple- de les pensions dels juvilats i vídues. Si Catalunya augmentés el 70% del pressupost, les pensions s'incrementarien en la xifra de-ATENCIÓ- 2.500€! A més d'això, també es podria crear un "salari-beca" per a estudiants de graus mitjos, superiors, postgraus i masters de quasi el dobre del salari mínim interprofessional espanyol actual!
El quart estat de la UE: A totes llums, i en base del dret internacional i de la UE, els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya són membres -ara i sempre, fins que la pròpia UE no ho revoqui- de la Unió amb plens drets i deures. Això vol dir que si Catalunya es desvinculés de la monarquia parlamentaria espanyola, no deixaria en cap moment de ser un Estat membre de la UE, ni de rèbre subvencions, ni de participar actívament en la política i l'economia europea.
El resultat d'això, amb la plena sobirania sobre els seus recursos, és que Catalunya passaria de tenir una renda per càpita mitja un pèl inferior a la Melilla (actualment) a ser la quarta potència econòmica d'Europa en PIB per càpita (PPC).
Les xifres són: 1)Luxemburg 64,900PPC. 2)Irlanda 35,900PPC. 3)Holanda 33,200PPC. 4)Catalunya 32,800PPC.... 12)Espanya 26,200PPC.

Així doncs... ara ja teniu uns quants arguments més per decidir i formar el vostre pròpi critèri.
Altre cop, doncs... i sense més preàmbuls...

Salut! I que sigueu feliços/es!

Que burros que som! (2)

2010-09-19T11:37:00.004+02:00

Hola de nou, companys/es.

Reemprenc l'anterior comentari per il·lustrar-lo amb unes quantes dades més, a fi i efecte de fer més evident el desvallestament de les nostres arques públiques, i per donar més raons de critèri als lectors.

Espoli fiscal. Aquesta paraula tant emprada i -sovint- malentesa s'ignifica la diferència total de diners que paga Catalunya a l'Estat espanyol en un any fiscal, en referència al total d'inversions del Govern Central. O sigui: (CAT -> ES) - (ES -> CAT).

Resultat d'aquesta senzilla operació matemàtica del 2009 (i tenint-hi en compte els compromisos en vigència establerts al nou Estatut, ara anul·lats pel Tribunal Constitucional) ens dóna un dèficit total de: 22.000M €. Dit més clarament, i per no donar peu a malsentesos: vint-i-dos mil milions d'euros.

Ara anem a fer una operació més. Agafem aquesta suma i la dividim pel total del padró de Catalunya (7 milions i poc de ciutadans): el resultat és de 3000€ i 'pico' per cap!

Què us sembla? Aquests són els vostres impostos dels quals mai us beneficiareu. El 10% del producte interior brut (PIB) anual de Catalunya.

Amb aquesta quantitat de diners anual que s'escapa a la comprensió de la majoria dels mortals, Catalunya podria construir una hospital i un institut o bé, un CAP, una escola, un geriàtric i tres llars d'infans cada any! Evidentment, serien públics, plenament solvents i amb un personal qualificat i ben pagat. A més, encara sobrarien calers per pagar totes les concessions pendents d'autopistes i eliminar els peatges de totes les carreteres catalanes en 5 anys (o menys)!!

Ara, i per acabar amb aquesta ressenya, una última dada: 1bilió de US$ Aquesta és la xifra del 'rescat social' més gran que ha fet mai cap país en totala historia. És la inversió pública més alta que mai hagi fet un govern en polítques socials a tot el món.

Aquest bilió de dolars és el perssupost del Pla Obama, que pretén reeixir la societat del benestar d'estats units després de la greu crisi socio-econòmica que l'afecta. I voleu saber quant suposa per cada nordamericà aquesta despesa (que és única, improrrogable i només per l'any 2010)??? Doncs ni més ni menys que 3500 US$ (prop de 3000€).

Us sona la xifra, oi? Doncs sí, heu arribat a la meteixa conclusió que jo: Catalunya, en proporció d'habitatnts, financia un "Pla Obama" per Espanya cada any!!!!

En fi... qué burros que som!

Salut i que sigueu feliços/es!!!!

Que burros que sóm!

2010-09-16T09:42:00.004+02:00

NO és de llengua, ni de cultura, ni d'història, del que us vull parlar avui. Sinó d'allò que, en l'univers ultraliberal i consumista en el qual els ha tocat viure, té major importància: els diners.

Tothom sap que sense duros al sarró no es va enlloc, i en el context actual d'independentisme confés creixent i amb les eleccions al cap del carrer, el sentimentalisme ens pot fer perdre el nord.

A l'esquerra podem veure una entrenyable i tendre alegoría del Govern del nostre país: burros estacats i carregats d'alforges... I, per suposat, plenes de pedres i sense un cèntim.

El setembre ens ha portat a les portades dels diaris el balanç fiscal del primer semestre del 2010 i, com era d'esperar, Catalunya torna atenir la pressió d'impostos més forta de l'Estat. La transferència de Rodalies ens ha empobrit més i -concretament- a Girona, ara som els que contribuïm més a les arques públiques de tota la península! Això sí... amb hospitals deficitaris, carretres apedaçades i moltes en obres (i amb previsió d'allargar-se anys i panys), escoles percaries i serveis socials vergonyosos.

Deixeu-me que ho digui perquè sinó rebento: ON COLLONS SÓN ELS MEUS CALERS?

Alguna cosa falla... i és greu. La situació econòmica de Catalunya preocupa, i molt. Evidentment, no per a molts empresaris, ni pels polítics, ni pels funcionaris,... però per a la majoria sí. Suposo que no es palpa massa en l'ambient, perquè el capitalisme ens ha convertit en zombies conformistes i hauria d'estar el carrer plé de pidolaires i sense-soste per què ens n'adonem... però l'econimia familiar ja se'n recent i s'agreujarà en pocs mesos, perquè l'atur seguirà pujant i es preus també (per les mesures anti-inflació impulsades pels governs).

Així doncs, què fem? Doncs estem ben 'cardats'. Sí senyors/es... fotuts i ben fotuts. La situació ens condueix a mig termini a la 'bancarrota' catalana i això és un atzucac espantós.

Al meu parer, només ens queden dues opcions per tal de reflotar el país:

Autonomisme regional. Companys/es, s'ha de renunciar urgentment al transpàs de competències per assegurar l'estat del benestar, si volem seguir les regles del joc actual (que daten del segle XIX... però que a molts segueix contentant, per altra banda).
És palés que no podem suportar els costos que generen les competències de sanitat, transports, immigració, treball, seguretat i policía autonòmica i obres públiques. Així doncs, que les pagui i gestioni l'Estat espanyol. Tots viurem millor... bé... tots menys els apoltronats, 'entxufats', familiars i càrrecs de confiança dels polítics i funcionaris catalans. Però, evidentment, els diners que paguem al 'café para todos' de les autonomies, es reinvertirien més eficaçment a Catalunya i, en resum, la nostra qualitat de vida milloraria.
Independència. La via més ràpida a l'autogestió i que evitaria irremeiablement la fuga de capital econòmic i humà a l'altres zones de la península (i l'estranger). Una opció que porta incorporada l'addesió com a membre preferent de la Unió Europea, amb nivells d'aportació similars a Alemanya, Suècia,... Amb plé dret a decidir a tots nivells i amb la lliure gestió d'impostos i bens comuns.
Sens dubte, augmentariem els salaris, els ingressos comercials de les empreses, les inversions de l'Estat i de fons comunitaris (UE) pel desenvolupament, el benestar dels ciutadans i la seguretat econòmica de les arques públiques. Aniria de baixa el conflicte social, l'atur, l'endeutament de les administracions,...

Ja veieu que no he tret en cap moment ni un motiu fora de l'estictament econòmic... perquè els altres queden més en el terreny del lliure critèri personal o -fins i tot- sentimental. Però 'la pela és la pela', i no crec que a ningú li sigui igual.

Sé, i en sóc molt conscient, que estem acostumats a aquesta merda de democràcia en què vivim, on decideixen per nosaltres... Però si un cop cada 4 anys ens permeten dir la nostra (encara que a mitges), tingueu en compte que cada cop hi ha menys mitges tintes i que el moment d'anar endavant o cap enrere és molt aprop... si és que no volem veure com Catalunya es converteix en la terra de les oportunitats perdudes on -això sí, carregats de competències- la majoria dels ciutadans 'de peu' tindrem el dret a decidir sota quin pont anar a viure o a quin cencre de Cáritas anar a demanar menjar.

Ànims, perquè -si la Catalunya que ens ha tocat viure als de la generació de principis dels '80 és molt pitjor que la dels nostres pares-... si no som valents, no sé pas quin país deixarem pels nostres fills.

Salut i sigueu feliços/es!!!!

... all I want!!!

2010-07-05T16:11:00.003+02:00

Mirant per la finestra...

2010-03-04T09:34:00.009+01:00

Hi ha un pal de fregona, d'oferta i marca blanca, lligat al balcó de casa.

Sota el glaçat cel estrellat de gener o sota el tòrrid sol canicular. Exposat a la tramuntana i a la pluja insistent, aguanta si cal, brandant-se d'una banda a l'altra o bé quiet... quan el dia és plàcid, des d'on es veu el riu recargolat-se per la plana.

Les brides que el subjecten són fortes, però algunes ja han cedit al va-i-ve d'aquest màstil improvitzat... i han hagut de ser canviades. Perquè el pes és gran, i mal repartit, fa que es trenquin. No obstant, cadascuna fa bé la seva feina per separat, si bé juntes, mantenen aquesta mena de llança de plastic, apuntant al cel.

D'aquest pal de fregona, rudimentari i un xic descolorit, hi penja un tros de tela sintètica subjecta amb dos cortills trenats. A vegades s'embolica, s'arruga o espatega amb violència fuetejant l'aire. Té una punta esfilagarçada, perquè a voltes s'enganxa amb algun sortint... Però sempre aguanta.

Quan plou, sembla inherta; penja xopa i quasi immòbil, i sembla com si plorés sobre el pati. I quan fa sol, llueix amb colors vius, dançant alegre al ritme del parlar dels ocells.

El groc del sol d'estiu, que nega els camps de blat; de l'or que vingué de les Indies o de la mel de Montserrat.

El roig de la sang que hom donava, per la Terra que ha estimat, o del vi que espera -envellint-se- de Garriguella al Priorat.

Amb un estel blanc sense prejudicis, que sempre és allà; esperant dur als qui es senten lliures pel camí de l'eternitat. Sobre un fons blau que és cel i és mar, que és de tots i per tots preuat.

No és més que un tros de roba, com tants altres hi ha pel Món. Però li dec, només a ella, l'amor i l'ogull que m'ha donat.

Hom diria que és com totes... però és la meva! Què hi puc fer?

Doncs fer-me digne d'ella, de Catalunya i la seva gent.

Català ho sóc cada dia, ho és tothom qui de veritat s'hi sent. No ho és tansols qui hi ha nascut; ho és qui arriba per quedar-se i ho és qui marxa a l'estranger.

Català és qui pateix desgràcies i també a qui tot surt bé. Ho és qui parla la nostra llengua ho és qui estima el nostre Saber.

Hi ha una bandera penjada d'un pal de plastic un xic tronat,

que es mou al vent dalt la terrassa, i és el que avui m'ha inspirat.

''I et durem arreu enlaire,

et durem i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire

el camí assenyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Al damunt dels nostres caps

aixequem una Senyera

que ens farà més triomfants." (Cant de la Senyera. Joan Maragall)

Fins aviat...

Salut i que sigueu feliços/es!!!!

Pandemic: el joc

2009-04-27T12:42:00.005+02:00

El món es torna a enfrontar a una suposada pandemia de grip d'origen animal que es contagia entre humans.

El joc, doncs, comença amb un flashback interessant: del 1997 al 2005, la OMS (Organització Mundial de la Salut) identifica un virus mutat d'orígen animal que aconsegueix propagar-se entre hostes humans. En aquell cas, el virus H5N1.

Sota les sospites de pràctiques científiques poc ètiques, certes empreses farmacèutiques amb la col·laboració de governs del primer món, comencen a experimentar amb un virus d'orígen animal i un de la grip comuna. Per trobar un retrovirus amb prou ampli aspectre, es comencen a propiciar mutacions de forma artificial. Després de molts milers de dòlars invertits, neix un tractament experimental entre 2004 i 2005. No es comercialitza... però pocs mesos més tard, esclata la crisi de la grip aviària al sud-est asiàric i s'escampa ràpidament. La noticia rebenta els espais informatius desviant l'atenció mediatica sobre altres crísis humanitaries que afectaven Sudan, Iraq... on els interessos econòmics i militars estratègics no es podien permetre estar a l'ull de l'huracà per, així, poder seguir amb els seus plans.

Passats uns mesos d'incertesa (i de centenars de morts), una farmacèutica assegura haver desenvolupar un retrovirus prou indicat pel tractament de la malaltia. La cura porta el nom de Tamiflú. La OMS recomana la compra massiva i els governs de tot el món (que van poder pagar-ho), esgoten l'stock en qüestió de mesos.

Sortosament, o sospitosa, a 2006 es deixa de parlar de la grip aviària.

El nou joc comença a mitjans d'abrl del 2009, a Mèxic D.F. Un nou virus d'orígen animal (porcí, en aquest cas) aconsegueix proliferar dins d'hostes humans i -finalment- muta amb el virus de la grip humana comú. El resultat és H1N1, que es propaga a gran velocitat sota els síntomes d'una grip convenional... i, contra el qual, no hi ha tractament específic que eviti la mort dels afectats més greus.

25 d'abril del 2009. La OMS recomana l'administració de "Tamiflú" per a tractar als malalts del nou brot de grip, evidentment no amb aquest nom... sinó amb els seus derivats lleugerament modificats; però que comercialitza les mateixes empreses farmacèutiques.

I aquí comença aquest nou joc... on els jugadors són els imperis econòmics i les potències hegemòniques que lluiten per sortir de la crisi global mentre nosaltres som al tauler del joc.

Millor evitar alarmes innecessaries... Esperem que siguin casualitats, que els interessos passin per garantir la supervivència de la població i que la responsabilitat primi per sobre de la "pela"... i que els daus siguin favorables.

Ja aniré ampliant el tema a mesura que em vagi documentant més... no vull donar la sensació de "conspiranoia", que és un recurs fàcil pels que estan mal informats.

Salut... i sigueu feliços!

Alerta pobres!!

2009-04-09T09:35:00.005+02:00

A trenta quilòmetres al nord de Buenos Aires hi ha una ciutat que es diu San Isidro. Resulta que és una vila amb una alta densitat de rics per metre quadrat envoltada de camperols i obrers.

L'ajuntament de l'esmentat poble va començar la construcció d'un mur de quasi 2 km. de distància per segregar-se del poble veí (no tant afortunat en quant a renta per càpita)... amb el pretext de la seguretat ciutadana.

Sortosament, la presidenta del Govern argentí ha fet revocar l'obra per "anti-democràtica". I sort!

Al mur, hi versa una frase prou contundent: "somos iguales!". Té collons que haguem de veure coses com aquesta, que sembla una idea treta d'algun deliri sionista... o pròpia del feixisme.

Aquests rics argentins aixequen murs per protegir-se dels pobres... com si d'una desbandada de zombies es tractés. Jo crec que tenen massa temps lliure; amb tants calers no m'estranya! I la resta del poble treballador de San Fernando (veí de San Isidro) mira amb ràbia i burla als rics, que són víctimes de la seva opulència.

Sembla que el mur anirà a terra i que tot quedarà aquí... Però, el fet, és que la lluita de classes acabarà amb el teixit social a mitj termini.

Siguem humils, conscients dels temps que vivim, generosos i lluitadors.. és la única forma de poder sobreviure a la crisi.... I després impulsem un canvi de paradigma econòmic, perquè el capitalisme ens fa pitjors persones.

Sigueu feliços/es!!!!

Porres i llibres

2009-03-18T09:22:00.004+01:00

Xulesc, prepotent, despreocupat, armat, entrenat per a fer mal i massa carregat de testosterona. Així són els 'brigades' dels Mossos, porters de discoteca amb placa.
Si mai us heu trobat enmig d'algun merder -de forma fortuïta-, on hi ha la brigada mòbil d'antidisturbis, sabreu de què parlo.

Avui, alguna lumbrera ha decidit que els estudiants tancats a la 'central' de la UB des de novembre, havien de ser desallotjats. Els motius de la protesta no són rellevants ara, ni tansols la natural resisténcia que han oposat els alumnes de la universitat en entrar les forces de seguretat. El que és indignant és el comportament dels Mossos. Quasi sempre ho és.
Quan els estudiants han tallat espontàniament la Gran Via, algú ha trucat al sargent de brigada per autoritzar la càrrega policial en resposta a les intimidacions dels joves.
Fixeu-vos en la foto... el pobre Mosso ha d'aguantar l'actitud ultraviolenta d'una manifestant que subjecta una cartolina blanca amb quelcom escrit!!!! Evidentment, el Mosso agafa la porra i es llença sobre ella.

Darrera de tot això hi ha una situació molt complexa. D'una banda els joves estudiants: 1)els aprofitats que, amb l'avinentesa, actuen violentament de forma irreflexiva, 2)els que exerceixen el dret de vaga i protesta a la via pública de forma pacífica, i 3)espontanis que passaven per allà. A l'altre bandol: 1)els interessos dels rectorats, polítics i tècnics, 2)la porra de l'Estat, interpretada pels uniformats, i 3)la tradicional visió dels joves que donen els prejudicis.
Sembla mentida que els policies no puguin aguantar la tensió... la violència no pot generar violència!

El conflicte de Bolonya només és un síntoma del mal que afecta als joves catalans, i ningú té la mínima intenció de posar-hi remei. El tractament polític d'aquest mal és purament sintomàtic i de "pedaç". El rerafons d'aquesta situació és, crec jo, aquest: els joves d'avui en dia hem vist que ens tocarà viure pitjor que els nostres pares... per la crisi, pels salaris baixos, per la despreocupació de la funció pública i els polítics, per la manipulació mediàtica de les nostres actituds anti-sistema,... I la seva generació ens dóna l'esquena o prova d'aturar-nos a cops de porra.
Quin futur ens espera? Qui ens ampara sinó nosaltres mateixos? Quin sistema polític-econòmic, que es vícia a sí mateix, ens treurà del pou?
El món occidental necessita un relleu ideològic profund.

En un altre moment seguirem divagant sobre això. De moment, mireu de ser feliços, que això sí que compta; això sí que ens farà millors persones.

Salut!

Cargol treu-banya

2009-02-16T10:14:00.003+01:00

Fa un any i sis mesos que em vaig emancipar definitivament, una de les experiències més satisfactòries i que m'han il·lusionat més de la meva vida. El lloguer no és barat, però el meu company de pis i jo ens ho maneguem per passar amb poc... perquè val la pena.
En els darrers mesos, la crisi s'accentua i comences a creure que si pots passar amb poc, pots passar amb quasibé rés... però no acaba de ser així. Perquè per molt que retallis els teus gastos, la vida segueix pujant de preu i tu cobres exactament el mateix.
Malgrat tot, paguem sempre els mateixos. El lloguer ens puja 60€ per cap, al supermercat pujen els preus de mitjana, el cru baixa pero paguem la gasolina més cara, l'augment de la tarifa de la llum, el transport públic,... O sigui, que per molt esforç que fem, no serveix per a rés i cada cop la butxaca està més buida.

Fa 13 mesos vam demanar l'ajut del Ministerio per fer més lleugera la pressió econòmica. Fa 9 mesos ens la van acceptar, i encara estem esperant. Cada dos mesos enviem els rebuts al Ministerio i ni cas. Quan truques, et dónen llargues; si et queixes, ningú sap a quí t'has de dirigir, i el Defençor del Ciutadà / Síndic no tenen competències per a fer cumplir la llei d'emancipació dels joves. Un catxondeo, vaja.

Total... que recollirem el farçell i -macutu en mà- marxarem on puguem viure millor. Perquè de bones paraules i promeses no podem viure. A vegades penso: si en ZP ens ha enredat així, imagina't si governés el PP! Em sembla que renunciaré a la nacionalitat espanyola a veure si així arriben els ajuts del Govern. O millor, marxaré d'aquest puto país de yonkis del ciment i vividors que confonen un ministeri o un ajuntament amb un cartel mafiós colombià.

En fi, que vaig a segur emplenant les caixes i desmuntant els mobles. Com bon cargol que sóc, m'ho carregaré tot a l'esquena i esperaré que la pluja em porti a un lloc millor.

Salut i sigueu feliços/es!!!!

Camí a La Vajol

2009-02-12T09:56:00.010+01:00

Del 30 de gener al 9 de febrer de l'any 1939, el poble de La Vajol es va convertir en un bullici de gent. El poblet de l'Alt Empordà, que limita amb França i l'Alta Garrotxa i de poc més de 100 habitants, es va veure envaït per milers de persones. La majoria eren soldats republicans, dones i nens... molts d'ells, ferits.

Els carrers de La Vajol van veure passar, en aquelles dates, a personatges de tant nom com el President de la Generalitat Lluís Companys, el President de la República Espanyola Manuel Azaña, i el Lehendakari José Manuel Aguirre. La Vajol era la darrera parada al camí cap a la vila de Les Illes, pel coll de Lil, on la gendarmeria esperava als exil·lats per dur -a la majoria- als camps d'internament de Colliure, Argelés (que aquesta setmana fa 70 anys de la seva obertura) i Perpinyà.

Ni el fred ni el mal temps, que per aquelles dates endurien l'hivern colgant de neu altres camins cap a l'exili com el Coll d'Ares, van fer renunciar les columnes de republicans en retirada. Feia només 2 dies que Girona havia caigut (4 de febrer) i Figueres ho faria en pogues hores, després d'un bombardeig indiscriminat. Feia dies que els avions italians i nacionals ametrellaven als republicans desarmats a Figueres i que es bombardejaven objectius civils a Celrà, Banyoles, Portbou, Colera i la carretera que uneix la capital alt-empordanesa amb el Pertús.

Es tracta d'un altre episodi lamentable de la nostra història recent. No m'estanya que hom vulgui oblidar aquests moments, no fan justícia ni queden bé pels hereus i simpatitzants del règim franquista d'avui en dia. Més els val insultar a en ZP que no pas revisar la seva culpa; primer un cop d'estat que acaba amb la legalitat d'un Govern democràtic i després un fratricidi genocida que va acabar amb mitja espanya reprimida i/o executada.
Malgrat això, per mi, sí que val la pena recordar-ho. És l'única manera de tornar a posar nom a totes aquestes làpides que -plenes de verdet i males herbes- s'escampen pels vorals dels camins, clarianes dels boscos i passos de muntanya.
Per tant, des d'aquest racó del traster, posaré el meu granet de sorra perquè la desesperació i el dolor de tants companys caiguts per la democràcia sigui recordat i respectat. Perquè ja té collons que es trigui 3 anys en acabar amb la República, i més de 30 anys en intentar reinstaurar una democràcia sana i justa... Tinc la sensació que els nacionals encara es creuen amb el dret de fer valer la seva gloriosa victòria, i que -per molt que passin els anys- els vençuts segueixen essent els dolents, quan Espanya no apareixeria ni a la carta dels Drets Humans, si d'ells depengués.

Fora el Rei, prou intromissió política de l'Esglesia, democràcia i justícia per a tots/es i que torni el poder a Poble... que el Parlament i el Congreso i els ajuntaments no són carpes de circ ambulant.

Salut i sigueu feliços/es!!!!

NUFAN rulezzz!

2009-02-07T12:42:00.004+01:00

La Sala Razzmatazz 2 de Barcelona plena de gom a gom. Els de San José (California, USA) van fer, ahir, un concertàs. La banda de punk melòdic va estar dalt de l'escenari durant més d'una hora i mitja quasi sense pauses... i el públic, entregadíssim.

Jo vaig "descobrir" No Use for a Name a finals dels '90 i de seguida em va enganxar el seu estil. He estat a 3 concerts dels NUFAN; dos a Barcelona i un a Milà, al festival Rock in Idro (al Parc d'Idroscalo) on van compartir escenàri amb NOFX, Offspring, Pennywise, Ska-P, Millencolin, Toy Dolls i 20 grups més.
Per mi, els seus millors àlbums són "Making Friends" i "More Betterness"... tot i que el més mític és el "Leche con Carne". I la millor cançó -fent un esforç per triar, i des del meu punt de vista- "International You Day".

Moltes felicitats pel concert i llarga vida a NUFAN! Que no canviïn mai, perquè la seva música inspira i fa justícia als valors i motius que van engendrar l'anomenat californian punk-rock. Si no els coneixeu, mai és tard per fer'ls-hi un lloc a la vostra discoteca privada... o al vostre disc dur ;-) jeje.

Sigueu feliços/es, punks & drunkards.

Salut!!!!

SOC... una merda més

2009-02-03T10:26:00.002+01:00

Cues a l'Oficina de Treball del Servei d'Ocupació de la Generalitat (SOC) a Girona. Una imatge rutinaria a la part alta de l'Avinguda Lluís Pericot, entre les 8 i les 13h. del matí... qualsevol dia, de dilluns a divendres.
Alguns de vosaltres ja sabeu que estic aturat... Jo també vai haver de suportar aquest suplici. Com molts també vaig haver d'aguantar la mirada prepotent i la sensació constant d'estar emprenyant al personal funcionari que treballa a les oficines. Si ho recordés, us diria la taula on em va atendre una amable senyora que es va negar a parlar-me en català i em va fer fora de males maneres el primer dia que hi vaig anar perquè em faltava un paper. Però, per sort, això ja és aigua passada.

Avui em toca renovar la demanda de prestació de l'atur i, ahir, perquè tenia dubtes sobre detalls del cobrament, vaig cometre la temeritat d'evitar anar a les oficines i comunicar-me amb ells per telèfon. Vaig trucar a les 10, dues hores més tard, a les 13h. i només feia que saltar un contestador automàtic. A dos quarts de dues, emprenyat, vaig decidit trucar a la seu central de Barcelona i van contestar a la primera. -"Bon dia, podria aclarir-me un dubte sobre..."; -"Sí, clar... ".
En un moment de la conversa em diuen -"això millor ho consulta amb la seva oficina"; -"Ja, ja ho he intentat". I sorprenentment em contesta: -"Clar, a Girona no agafen el telèfon".... "perdoni, segueix aquí?" . El moment de silenci era reflex de la convinació de cara de poker i ganes de matar a algú que tenia en aquell moment.
Després d'allargar la conversa uns minuts, l'atenta senyoreta em va aconsellar parlar amb els orientadors de treball del 012 d'Atenció Ciutadana... i així vaig aconseguir resoldre el meu dubte.

Es podria dir que vaig estar fent "cua telefònica" quasibé el mateix temps a l'Oficina de Treball de Girona que els dies que vaig anar-hi en persona. Una punyetera vergonya!
Perquè es tracta als aturats com si fòssim escòria social o parasits contagiosos? Escoltin, que hem treballat i cotitzat per poder gaudir d'aquest dret quan ho necessitem... només faltaria! I perquè veieu que, quan tractes amb l'administració el més problable és que l'experiència acabi en drama, avui no funciona la renovació de la Demanda d'Ocupació de l'atur via internet. Diu: "hi ha un error de programació" o bé "el servei no està disponible en aquests moments. Intenti-ho més tard".
Segurament, acabaré renovant fent servir l'assisténcia a aturats del 012. Com sempre, en aquest país tercermundista de lladres i trilers, les úniques coses que funcionen són de pagament.

Per acabar, i a mode d'epíleg literari, deixeu-me citar a Francis Bacon... filòsof modern: "Si la Llibertat vol dir quelcom, serà, sobre tot, el dret a dir-li a la gent allò que no volen sentir". I aquest és el leitmotiv d'aquest blog.

Salut i sigueu feliços/es!!!!

#1 Féisbuc!

2009-01-29T09:49:00.005+01:00

Bones a tots! Després d'una llarga convalescència, ja torno a ser aquí. Avui, per parlar d'una cosa que en diuen "xarxes socials virtuals".
Fa uns anys, la convinació de l'universalització d'Internet (l'accés a la xarxa es generalitza) i les millores tècniques sobre suports ".html", van propiciar el naixement d'un concepte de web anomenada Web 2.0. És basa en un complex teixit de "links" que s'entrelliguen i que creixen com un tapís que es va creant a voluntat de qui en manipula. Un mecanisme que -diuen- s'assembla a les relacions socials.
Això que sembla tant complicat, té aplicacions ben pràctiques i conegudes com "Hi5", "Myspace", el precursor "Fotolog" i -per descomptat- el més implantat: "Facebook".

Segur que molts de vosaltres teniu un "Féisbuc" o n'heu sentit a parlar. Si el teniu, perfecte! és una eina sorprenent i inútil a parts iguals; si encara no el teniu, feu-vos-el o pensaran que sou uns sociòpates... o pitjor encara: crearan un "grupo", de l'estil "Para que Fulanito se haga un facebook", on et posaran a caldo.
El programa és una xarxa social virtual, la teva tela de links va creixent a mesura que afegeixes "amistats"... i ho poso entre dues cometes perquè no n'hi ha més. El fet és que, al Féisbuc hi he vist gent amb més de 300 "amics". No us preocupeu, "amic" pot ser algú amb qui has compartit espai geogràfic com a mínim un cop a la vida a menys de 10 metres.
Al Féisbuc TOT és compartit, menys els correus electrònics privats. Fotos, interessos, jocs, comentaris, etiquetes, perfils,.... És com el gran hermano. Crec que és aquest "morbu" que el fa tan adictiu.
De cop veus un missatge que diu "Manganitu (ex-company de feina que fa 15 anys que no t'hi parles) ha sido etiquetado por XXXX en una foto". Cliques i zaaas... el veus bomitant a la porta d'una discoteca amb el sota-nas empolainat. Bé, el veus tu i el seu "jefe" actual que també té un Féisbuc i que ja li ha fet un comentari al respecte de la seva sospitosa baixa per malaltia presentada dilluns de bon matí.
Però també hi ha aquells que tenen 200 "amics/amigues" i que busquen rollu practicant la pesca amb palangre o amb xarxa d'arrossegament. També hi ha els omnipresents, que sempre hi estan connectats i que actualitzen la pàgina d'inici cada 5 segons per veure què fan els "amics"... i per descomptat, el "frikis" que es passen hores jugant als minijocs en xarxa que t'emplenen la bustia amb missatges com "Tal-y-cual te ha secuestrado. Juega a Secuestrador On-line con tus amigos". I els col·leccionistes... que posen d' "amics" a gent que ni els saluden pel carrer.
Hi ha una fauna inescrutable, al Féisbuc.

Al Féisbuc també hi ha "grupos" de tot el que t'imaginis... i et pots fer fan d'infinitat de coses. I si no hi ha el que busques, el crees tu mateix. Hi ha grups de música, fans de restaurants o discoteques, seguidors de personatges públics, adictes a begudes espirituoses, admiradors de quotidianitats i demés "xorrades". Fins i tot l'altre dia vaig veure un "grupo" que es deia: "Estem farts de causes i grups inútils!"... que gran és el Féisbuc.

Amb tot, el Féisbuc és una eina per fomentar el comunisme de la privacitat i la tafaneria malaltíssa... i entreté que no vegis. Feu-vos un Féisbuc i veureu! Com diu l'oncle Sam: We want you!" jaja. Sobretot: no penjeu rés del que us podrieu penedir... perquè us en penedireu.

Ja seguirem parlant d'aquest brillant invent. Fins aleshores,
Salut i que sigueu feliços/es!!!!!!

Rioted souls of West London

2008-11-13T10:30:00.007+01:00

A meitats dels anys '70, una banda va fer història sense saber-ho. En una casa ocupa del Londres occidental, una colla de joves descontents d'origen proletari, es van reunir per començar a tocar i "canviar el món". L'impacte va ser immediat.
Ni Sex Pistols, ni Ramones van poder fer ombra a una banda essencialment punk que incorporava tocs de reege, rockabily i ska. Una revolució pel panorama musical internacional.

Més de 20 anys després de la seva dissolució, The Clash segueixen vigents i la seva herència segueix influïnt arreu on sonen els seus temes.
Aquest "post" vol ser un breu record a aquella banda que va saber sobreposar-se als tòpics i al merxandatge per seguir fent el que els deia el cor fins al final, quan cadascú va haver de seguir el seu camí tristament lacrat per l'abús de certs estupefaents.

Com a imatge, la portada del CD més interessant de la seva discografia: "London Calling", on podem veure l'ànima dels The Clash en estat pur. La millor foto de tots els temps que mai ha servit per il·lustrar un treball discogràfic. El qui apareix és Paul Simonon, el baixista, a punt de rebantar el seu instrument dalt l'escenari després d'un concert (que, al seu parer, va ser mediocre).

Personalment, el punk dels '70 i '80 m'ha influït molt; tant a l'hora de composar com de fer lletres... en la "façana" ja no tant.. perquè cada estètica té el seu moment. Realment, el que importa és que el punk no morirà mai mentre polítics, economistes, religiosos, etc. segueixin pensant que la gent dels graons baixos de la piramide social som imbècils i incapaços de pensar per nosaltres mateixos. Si el poder "de facto" ens menyspreua, rés ens farà més lliures que insistir fotent-li puntades de peu al "sistema".

RAISE YOUR VOICE!!!
Salut i sigueu feliços/es.

Ben embarrakats

2008-11-03T20:24:00.005+01:00

Visca les Barrakes de Girona!

Aprofito que fa una estona he recuperat la connexió a internet, després de 2 mesos, per escriure alguna cosa. Un epitafi a les Fires i festes de St Narcís de Girona, que ja han acabat... gloriosament. Jeje

A la foto, part de l'Escamot d'Assalt de les Barrakes (en el sentit de les agulles del rellotge): Sisu, Xirbi, Albert, Xevi i Isaac.

Saluuuuut!!!!

Catarsi

2008-10-14T19:12:00.003+02:00

Aquí ho teniu; l'individu que forma la massa, sol entre la multitud.
Un que neda contra la corrent, pasi el que passi. Doncs així sóc jo.

No parem de sentir que hi ha crisi... i sí, n'hi ha. Ho he comprovat. Però contra tot pronòstic i fent gala de la temeritat que em caracteritza, demà deixaré la feina que em dóna de menjar per posar-me a l'atur. I tot això per canviar d'aires... per tornar a estudiar, fer esport i poder tocar la guitarra més de dues hores a la setmana.
Són bons motius... però què voleu que us digui? No saber què et depararà el futur després de passar per una rutina que m'assegurava un sou i una vida tranquil·la, inquieta.

Però m'agraden els reptes, l'adrenalina davant situacions inesperades i -sobretot- els canvis. Aquest fet em provoca una sensació renovadora. Deixo una etapa i en començo una altra amb el farcell plè de tot allò bo que n'he tret i més enriquit per les experiències passades i la gent coneguda.

I així em quedo, amb ganes i nadant contra corrent. Això sempre!
I així us deixo fins que ens retrobem.

Salut i que sigueu feliços!

P.D.: com que -per culpa de la incompetència de la companyia Orange- m'he quedat sense Internet, suposo que m'hauré d'esperar unes setmanes per a tornar a escriure. Arreveure, doncs.

10 hores de llibertat

2008-10-06T11:11:00.006+02:00

20.00h del vespre del 6 d'octubre de 1934. Lluís Companys -President de la Generalitat republicana de Catalunya- i els seus consellers, apareixen al balcó de la Plaça St. Jaume de Barcelona.
L'espectació i l'esvalotament als carrers de la ciutat comptal era màxima, igual que les relacions entre Madrid i BCN.

Des del mes d'abril del 1934, el Govern central republicà format per la coalició CEDA i el Partido Republicano Radical, protagonitzaven una oposició frontal a l'expanció de competéncies de la Generalitat.
A l'estiu, la revocació de la nova Llei de Contractes de Conreu promulgada pel goven català genera una greu crisi institucional. La Generalitat es re-estructura, i el Partit Republicà Català, Estat Català i ERC es fan carreg de totes les conselleries formant un govern de clara tendència independentista. Un fet que no va caure bé a Madrid, en plé bienni negre.

Finals de setembre del '34 i la cosa no millorava. El govent de Madrid es veu més fragil que mai i Companys mou fitxa amb Enric Pérez Farràs (cap del Mossos d'Esquadra), Josep Decàs (Governació) i Miquel Badia (Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat) per crear un Consell Revolucionari secret.
Finalment, el 2 d'octubre, cau el Govern a Madrid de Ricardo Samper. La situació és de màxima tensió. A Astúries, el front obrer agafa les armes i ataca les comandancies de la Guardia Civil i moren centenars de persones. Alejandro Lerroux, dos dies més tard, forma un govern amb ministres de la CEDA i juren la Constitució Republicana. Malgrat això, era conegut per tothom que els membres del CEDA eren poc republicans i molt espanyolistes... i això va fer bessar el got.

Immediatament, tots els partits i grups sindicals (a excepció de la CNT) declaren una vaga general i el país es paralitza en qüestió d'hores. Al 5 d'octubre, l'Aliança Obrera de Catalunya s'apunta a la vaga i és el tret de sortida que fa servir el president Companys per mobilitzar els escamots d'Estat Català, Mossos d'Esquadra i la Guardia d'Assalt.
Finalment arriba el dia 6 d'ctubre. La tensió a Barcelona augmenta entre socialistes, sindicalistes i independentistes a l'espectativa de quines mesures prendria la Generalitat. Finalment, i havent reduït als radicals anarquistes dels carrers de la ciutat, el Govern es reuneix i s'ordena als més de 7,000 guardies d'assalt i militants d'Estat Català armats que pacifiquin la ciutat, i que 300 mossos d'esquadra protegeixin la Generalitat i l'Ajuntament. Tot seguit, Lluís Companys fa la declaració més important de l'història moderna i contemporania de Catalunya: proclama l'Estat Català, una república democràtica i sobirana que comptava amb el suport del poble català.

Més o menys a les 10 del vespre d'aquell 6 d'octubre, el general Batet, responsable de l'exèrcit espanyol a Barcelona, és ordenat a atacar la Generalitat i empresonar el Govern. De seguit es mobilitzen les tropes i comencen els enfrontaments. Via Laietana, les Rambles i les proximitats de la plaça St. Jaume es convertiren en un camp de batalla improvitzats. Cap a 50 persones perden la vida en el foc creuat.
Finalment, durant la matinada, els escamots revolucionaris -mal armats i atrinxerats- comencen a caure i en general Batet assetja el Palau de la Generalitat amb ametralladores i unitats d'artilleria. Aleshores, poc més de 200 mossos d'esquadra resistien esperant la sortida del sol.

Malgrat tot, Lluís Companys acaba per enfrontar-se amb Pérez Farràs, qui tenia la possibilitat de reagrupar tropes i oposar resistencia a l'exèrcit espanyol. Companys torna a reunir el Govern i signa una rendició que fa arribar al general Batet, que a les sis del matí del 7 d'octubre, entra a la Generalitat i empresona a tots els membres del Govern i l'Ajuntament al vaixell Uriguay, fondejat al port de Barcelona.

I d'aquesta manera succeïren els "Fets del 6 d'octubre". Un episodi gloriós i alhora dramàtic per la història de Catalunya. Avui, 74 anys més tard, vull tenir un record per a aquells qui van morir o van posar la seva vida en perill per a donar un futur millor als seus fills, amics, i a tota Catalunya... i no només parlo de política.

Salut!!

Tardor

2008-10-01T10:47:00.007+02:00

Els camins emboscats queden plens de fulles seques, i el vent porta el fred del nord que ens obligarà a abrigar-nos cada cop més.

El verd i el groc de l'estiu s'envermelleixen i les copes dels arbres fan un mosaic melancòlic entre les fines boires del matí

A mi m'encanta la tardor. Tal i com fa la natura, cada any la tardor m'evoca a un procés de renovació i canvis... Com si m'hagués de purgar per arribar a l'hivern el més lleuger possible per tal de reemplenar les meves alforges amb la vinguda del nou any.

La tardor desencadena la força més brutal de la naturalesa i tot canvia d'aspecte. Per exemple, si visites un bosc de roures o faigs al juny, no el reconeixeràs a finals d'octubre.
El cicle es tanca i tot ha de morir per a reneixer amb més força.

Bona tardor a tothom.
Salut i sigueu feliços!

escoltant: Clear Light - Mike Oldfield

Mai més!!

2008-09-23T10:44:00.006+02:00

No ho puc entendre. Què li passa pel cap a qui té per ideals la intolerança, el racisme, l'etnocentrisme, la discriminació, el totalitarisme... i que mira d'imposar-los violentament? Doncs, ni idea... possiblement rés de rés.

Totes les idees han de ser respectades (que no compartides, és clar), perquè la llibertat de pensament i d'expressió són trets bàsics i fonamentals per a una societat sana. Tothom hauria de poder parlar i ser escoltat... però hi ha gent que confón llibertat amb impunitat. Per fer un ús adequat dels drets que tenim com a ciutadans, fan falta educació, sensibilitat i responsabilitat. I cal recordar que les persones, en una societat, també tenim deures.

Aquests drets i deures, són invencions antròpiques (pròpies dels humans), i s'estableixen per conveniència. En el fons, per assegurar una infraestructura social que ens permeti viure plegats i interrelacionar-nos. És la base del "contracte social". Sense drets i deures seriem pitjor que animals, perquè els animals -sortosament- no tenen el nostre instint d'autodestrucció.

Suposo que compartiu amb mi que, xenofòbia, discriminació i violència, són trets poc amables per a una societat. Van en contra de qualsevol intent de relació social; i el resultat és el desprèci d'una persona pel sol fet de ser com és, o per haver nascut d'una manera o altra.
La cultura i l'educació són el fonament perquè una societat s'aguanti d'empeus, i és l'únic camí per infondre els valors i una ètica comuna. Aquests dos pilars són l'origent de la diversitat i l'enteniment, i permeten que -lliurement- els individuus puguin pactar un model o altre d'organització social.
Així, en una societat sana, hi poden haver conformistes, aprofitats, crítics, objectors,... i les seves idees han de ser respectades. El que no hi pot haver és gent que s'imposi als altres de forma violenta, perquè una idea perd tota autoritat moral quan "o s'accepta, o es rep un cop de pal". D'això se'n diu despotisme o totalitarisme... o feixisme. Un pensament no es pot defençar amb terrorisme moral.

Abans d'ahir, un grup de 8 joves van apallissar un sub-saharià i un pakistanès a Girona... I una vintena de persones -al camp del Girona CF- en comptes d'animar al seu equip de futbol, es dedicaven a cridar consignes pro-nazis i a intimidar la resta d'aficionats..
No es mereixen que en fem més "bombo y platillo" d'això, perquè no és la primera vegada que passa... Però em preocupa que hi hagi gent pel carrer apallissant gratuïtament als vianants i sentint-se orgullosos d'uns "valors" que provoquen espirals de violència i alienació.
No recorden el genocidi nazi? Creuen que estava justificat? Volen promulgar els valors del nacional-socialisme alemany? Doncs no s'entén. Jo, no ho entenc.
Falta cultura, memòria i responsabilitat. Crec fermament que aquests individuus s'agrupen únicament per repartir òsties, i que els ideals i l'estètica són només una façana que comparteixen per tenir identitat de col·lectiu. La molts dels que integren grups neo-nazis, a l'Alemanya dels anys 40, haguéssin acabat afusellats o en algun camp de concentració... així que siguem una mica seriosos. No inflem més el globus, i tampoc deixem passar amb impunitat aquests actes. Hem d'actuar amb responsabilitat, com a societat. Tots a l'hora, perquè uns quants eixelebrats no ens condueixin cap als mateixos errors dels genocidis del s.XX .

Mai més! Prou violència!

Salut!

La banca sempre guanya

2008-09-18T10:12:00.002+02:00

La crisi s'agreuja i ja afecta als grans bancs creditors i asseguradors internacionals.
Lehman, AIG, Washinghton Mutual, Halifax Bank... només són un grapat de noms propis d'una llista que s'amplia per minuts. La falta de liquidesa i l'endeutament per impagats està provocant l'ensorrament dels grans micro-imperis capitalistes d'arreu; i només estem veient la punta de l'iceberg. Els bancs compren i es deixen diner que a la vegada deixen en crèdit, que a la vegada s'inverteix,... i "tachán!!!" -On són els calers? Només ho saben els que s'han enriquit, és clar.

El sistema capitalista liberal globalitzador no té control. No disposa de lleis i reglament jurídic que el reguli, i no és d'estranyar que hagi passat el que passa. El sistema s'ha fet trampa a sí mateix i s'ensorra. Hi ha tant de diner negre circulant, fora del control bancari, que a les caixes fortes hi ha més pols que bitllets.
I tot plegat afecta a la borsa. Els accionistes perden la confiança, no es vol invertir, el diner virtual s'infla i no es correspón amb el físic,... Tot plegat, el resultat d'una gran estafa internacional que ha enriquit desmesuradament a un grapat de "tíos Gilitos" que -evidentment- no tenen aquests diners ingressats als bancs.

El tema es posa més emocionant per moments, i ara, fem un cop d'ull a la banca espanyola i europea. Espanya, fa 10 anys -per ser generosos- que viu bàsicament de la construcció i els bancs creditors vivien d'això. El tema és que, una casa valia 100 i la venien a 300 fent-te un crèdit per 400... I, és clar, amb l'increment del preu del cru i del IPC global, els crèdits no es tornen i el preu del diner en circulació cada cop es desvincula més de la riquesa real del país. I així és com els bancs i els especuladors ens roben a cara descoberta... per després, dir-nos que no hi ha calers.

Però què passa quan els bancs no tenen diners? Doncs que la gent es queda sense estalvis, cosa que provocaria -com a mínim- una revolta. Per això, els governs i els Bancs Centrals injecten capital a les borses i als bancs privats i caixes per augmentar la liquidesa d'aquests. Però ull amb això! Que els bancs que s'havien enriquit a costa dels ciutadans, s'han patejat els calers i ara els donen diners els estats (que disposen del capital invertit pels ciutadans a traves d'impostos i valors)!!!!!!

Si els BBVA, per dir algun banc, entra en crisi... ni pensar-hi de reflotar-lo amb els meus impostos. PERÒ AIXÒ QUÈ ÉS!!! Que estic pagant per poder tenir atur, mentenir el sistema sanirari, les pensions de la gent gran i els discapacitats, la seguretat ciutadana, l'educació dels joves,... NO PERQUÈ ELS BANQUERS CONTINUIN ROBANT-NOS!
On són els diners dels bancs i les creditores? Quí collons ets té, i on? Perquè hem de pagar tots per reflotar imperis construïts amb les nostres nòmines i estalvis? Perquè l'Estat reflota bancs en comptes de nacionalitzar-los i repartir la riquesa entre els propietaris legítims (el poble)?

Ja em sap greu fotre aquest rollo, però crec que val la pena exposar bé el tema. Si us heu esverat llegint això, no sigueu tontos i treieu els calers dels bancs i caixes... Penseu que, com que els treuran les castanyes del foc, no dubtaràn en gastar-se'ls pel que necessitin.

Tandebó mossegueu la pols del camí, capitalistes garrepes i cleptòmans... Fa massa que no sabeu què és guanyar-se la vida.

Salut!

"Seguiremos en pié"

2008-09-13T12:11:00.004+02:00

La situació política torna a ser tensa a Amèrica llatina. Sembla que, per molt que els pobles es revolten contra l'opressió i l'imperialisme que assetja les economies emergents, les "males herbes" segueixen creixent arreu.
Tal i com va passar a l'abril del 2003 a Velezuela, la república de Bolívia presidida per Evo Morales, està al llindar d'una guerra civil.
Un segle més tard de les grans revolucions, i després dels règims dictatorials més cruents del segle XX a l'hemisfèri sud, el poble lliure i democràtic semblava que aixecava cap.

Però els interessos econòmics i la pressió internacional (sobretot del Nord), torna a esclafar la veu dels qui reclamen justícia i l'aplicació universal dels drets humans. Ara torna a tocar Bolívia, el país més pobre de llatinoamèrica, on Evo Morales vol seguir l'estel·la socialitzadora d'altres estats veïns i nacionalitzar la riquesa nacional. Sembla lògic, no? Si el vostre país té una riquesa suficient per llançar el PIB a nivells del "primer món", però tercers se n'apropien i els exporten per nornar a vendre'ls, no la nacionalitzarieu? No estem parlant de rés més que de Justícia.

Tal i com fa Velezuela, que segueix apropiant-se dels recursos energètics nacionals i els posa en poder el poble, Morales pretén frenar l'especulació i el saqueig de les seves reserves forestals i energètiques. El capitalisme lliberal ha enriquit desmesuradament a una part de la població, mentre que l'altra (la majoria obrera i camperola) viu molt per sota el llindar de la pobresa i impedeix que les polítiques estatals tinguin cap mena d'efecte. I només faltava una revolta interna protagonitzada pels adinerats, que reclamen autogovern per les seves regions... on -evidentment- és on hi ha els pous de petroli, les mines, els grans cursos fluvials,...

El que preocupa més és la posició de la comunitat internacional, que mira impassible l'espectacle. Bé, la majoria, perquè les grans potències capitalistes ja s'han mullat de fa temps. Per exemple, Estats Units d'Amèrica. Sabeu que a EUA hi viuen lliurement i tranquila quasibé tots els líders colpistes llatinoamericans? Sabeu que EUA financia les guerrilles i els partits de dretes contra-revolucionàries del continent? Quí té les mans tacades de sang? Quí és que es beneficia d'una guerra civil i de l'inestabilitat internacional, sinó EUA? Tot sigui per la perpetuïtat d'un règim dictatorial, basat en el lliberalisme i en la nova esclavitut del segle XXI (el capitalisme). Yankis go home!!!!

Jo no sóc chavista, no sóc castrista, no sóc del moviment de lliberació andina... ni zapatista, ni rés d'això. Jo crec, però, en el socialsime i el republicanisme universal; crec en el poder i la veu del poble, crec en la sobinanía dels ciutadans per a decidir el seu futur; crec en un món on la terra pertany a qui la treballa i en la globalització de la justícia social.
No es pot cedir davant els enganys mediàtics i a l'imperialisme econòmic! Hem de fer front a l'esclavatge que ens converteix en la "massa" tonta i poruga a canvi de quatre rals... Que cada país es faci digne de la seva terra i de la seva gent!

Solidaritat, llibertat, igualitat i responsabilitat.

Seguim caminant, que val la pena creure en un futur millor per a tots.
Salut!!

11 ||*||

2008-09-12T09:01:00.008+02:00

Aquí teniu la polèmica que portagonitzen la Pagans i companyia... que ni per la Diada deixen tranquils als soferts gironins:
L'equip de govern de l'Ajuntament de Girona ha fet un ridícul espantós. Un acord del Plé municipal va acordar -fa uns dies- que en motiu del centenari de la bandera Estelada, es penjaria aquest símbol en un lloc preferent i visible de la ciutat.
El resultat va ser una vella banderola, que semblava treta del cofre dels records d'algún regidor, d'un metre quadrat penjada d'un pal a un racó de Plaça Catalunya.

A quí se li va ocòrre posar una estelada diminuta a una cantonada (preferent) de la plaça amb més estelades per metre quadrat de Girona? Com és que els mateixos regidors instigadors de la proposta no hagin protestat?

Com sempre, a Girona, els ciutadans quedem malament. La senyora Pagans fa ús de la trampa i la mofa per aplicar les decisions polèmiques del Plé, una vegada rera una altra; llavors, si els representants del poble decideixen quelcom que no és compleix amb respecte, el poble ho fa complir.
I així va ser com, després dels parlaments i la cantada de l'himne nacional a la Plaça del Vi, un grapat de joves es van enfilar al balcó de l'Ajuntament per a penjar-hi una estelada. Ben fet!
Senyors polítics, només voliem això! No tinguin por, que només és per a conmemorar l'aniversari d'un símbol.

I a banda de tot això, una bona Diada. Espero que, els qui la vau celebrar, també la gaudíssiu.

Sigueu feliços i salut!

VISCA CATALUNYA!

Putada indefinida

2008-09-09T17:45:00.005+02:00

Fa uns mesos, poder més d'un any, vaig escriure unes línies queixant-me del sospitós acord a què havien arribat la patronal, l'Estat i els sindicats espanyols, per tal de promoure els contractes laborals indefinits. El tema era que el govern i la patronal s'havien entés i als sindicalistes no els va desagradar.. cosa que feia un "tuf" sospitós.

Finalment, ara entenc on hi ha la trampa:
Per una banda, l'Estat aconseguix un pacte que limita l'accés a l'atur i promou a més llarg plaç l'aportació dels treballadors a les arques públiques per mitjà dels impostos IRPF icompanyia. A l'altra banda hi ha la patronal d'empresaris, que amb els contractes indefinits, o fa fora al treballador i es queda sense atur, o el treballador marxa voluntàriament i sense dret a atur.
Per acabar, els sindicats, que amb un acord d'aquestes característiques, es posen una medalla a "la promocióde contractes indefinits" que -de cares a la façana- ven de collons.

I tot això a què ve? Doncs, que un amic meu, vol deixar de treballar un temps i beneficiar-se del dret a cobrar l'atur per dedicar-se a acabar els seus estudis. Malauradament viu en un pis de lloguer, i està totalment emancipat econòmicament. Segons li han dit, la norma legal li impedeix accedir a l'atur... Li impedeix cobrar un % del seu sou per dedicar-se a acabar la seva formació universitaria i poder sobreviure emancipat.

Entenc que hi hagi una llei que reguli aquestes coses, només faltaria! Amb la colla que "vividors" que còrren per aquest desdichado país. El que passa és que no hi ha marge per a rés... no tots els que volen l'atur es posariem al "paro" per no voler treballar o per ser uns paràsits del sistema del benestar.
No pot fer-hi rés? Relament, si vol estudiar en condicions, li queden dues opcions:
1.deixar el treball i anar-se'n a cals pares; 2.demanar una reducció de jornada i pidolar pel carrer per poder pagar-se el pis, el menjar i les despeses varies (mòbil, seguro del coche,...). Per què collons no hi ha negociació possible? Què hi perden els empresaris posant a treballadors a l'atur?

Jo no seré menys i, com el meu amic, diré: mecago'm tot! i visca nosaltres, proletaris, que suem perquè altres s'omplin el pap! Ja arribarà el moment de passar comptes.... "empresari, burgès, treballa de pagès!!!!"

Si algú sap com ajudar al meu amic, podeu postejar lliurement donant el vostre consell i el present blog farà d'intermediari. Segur que us ho agrairà.

Mireu de ser feliços.
Salut!!!

I want...

2008-09-09T11:47:00.004+02:00

... to get out!

Vell brigadista

2008-09-04T10:34:00.002+02:00

Uns ulls tristos miren el món rera la finestra,
seixanta anys han passat i encara espera.
Com aquell matí de boira, quan el va veure marxar
per últim cop.
Pas a pas, cap a on l’hivern se’l va emportar.

Una carta entre factures t’ha arribat,
la remeten el dolor i la soledat.
Diuen que dalt d’un turó, sota un bloc nu de formigó,
els han trobat.
Un a un, allà on l’hivern se’ls va quedar.

I és moment de tornar a casa; per fi la guerra s’ha acabat.
Potser no em reconeixeràs, però t’he estat aquí esperant
I per fi puc plorar-te i descansar.

Dues roses creien juntes sota un pi.
Roses roges com l’estel que van seguir.
Com aquell matí de boira, quan es van besar
per últim cop.
Junts per fi, on l’hivern els ha tornat.

J.M. Girbau V.

En record i memòria de tots aquells que van perdre la vida al fratricidi espanyol promogut pel feixisme. A tots els que no van tornar a casa, desapareguts o enterrats dins fosses i borals.
A les famílies que, sense saber què els va passar als seus, segueixen desconsolats per la pèrdua.
Als meus àvis i als seus companys, desapareguts, de la "Quinta del Biberón".

Ara que sortosament torna a estar de moda: Justícia històrica, JA!

Sigueu feliços.
Salut!!

Més que música...

2008-08-26T11:54:00.004+02:00

NOFX - Iron Maiden - Metallica
Sex Pistols - Ramones - Bad Religion
The Clash

Gràcies!!!!

Poor people die first

2008-08-19T10:23:00.008+02:00

Se'n van; amb setanta anys a l'esquena i una bossa de plastic. És un matrimoni del nord de Geòrgia a qui els russos han incendiat la casa. I és que durant el replegament de les tropes, l'exèrcit de "pacificació" enviat pel Kremlin ha destruït centenars de llars i infrestructures civils per arreu on passa.

El conflicte d'Ossetia del Sud va començar fa unes setmanes, quan les províncies pro-russes del nord de la República de Geòrgia, van atacar l'exèrcit geòrgi. Mentre el govern de Tbilisi mirava de contenir la revolta, els russos enviaven un contingent de milers de soldats a protegir els interessos separatistes de les províncies d'Ossetia i Abjacia; però la realitat ha estat una altra. Les tropes rússes van atacar, sense pietat ni miraments, a civils i militars; cremaven cases, destruïen centrals elèctriques, hospitals, bases militars, estacions de ràdio,... I van llançar bombardejos sobre població civil durant dies sencers.

La "comunitat internacional" va restar expectant durant dies, mirant per la televisió com un país n'envaïa un altra a les portes d'Europa amb total impunitat. I pitjor encara: a l'ombra mediàtica dels JJ.OO. de Pekin.
Fins que els russos no van arribar a ocupar totalment els territoris amb les principals conduccions internacionals de petroli i gas, ningú va fer rés. I llavors, una vergonya d'acord de pau, permet als rússos tornar a casa tranquíl·lament arrasant-ho tot al seu pas.
I és que, com sempre, el dret d'Ossetia -o la regió que sigui- a autodeterminar-se importa una merda davant els interessos de les potències militars per controlar els recursos energètics.

La misèria moral i el capitalisme ultra-liberal són la pandèmia de la nostra època. Una etapa de la història -segle XX- de la qual no hem d'estar gens orgullosos... i de la que sembla impossible aprendre dels errors (a jutjar per com va el món).
Quants conflictes bèl·lics hi ha actius arreu? I en quants d'ells hi ha mediació de la ONU o la OTAN? Feu múmeros i veureu. Ja no queda vergonya ni responsabilitat al món, que trist. Quan és preferible envaïr un país sencer per ocupar uns quants pous de petroli, en comptes de resoldre una guerra civil genocida a Àfrica que fa quinze anys que dura, què pots esperar?

En fi, que la pau torni al Càucas ben aviat; i a tot arreu, collons! Tinguem seny abans que ens acostumem a posar preu a la democràcia, al medi ambient, al benestar... i a la vida humana.

Salut!!

Les meves nenes

2008-08-18T10:22:00.006+02:00

Molt bones! Què tal va l'estiu? Alguns fent el "gos", d'altres treballant, uns quants de vacances... i la majoria acalorats. Que gran el mes d'agost! Les ciutats i pobles plens de guiris, obres, noies lleugeres de roba, les últimes rebaixes i totes les terrasses de bars i restaurants a tope de gent.
Ara em faria un parell de reflexions sobre on és aquesta crisi que no deixa consumir i que dispara la inflació... però serà un altre dia, perquè avui no vaig per aquí. Doncs avui us vull presentar les meves nenes.

A l'esquerra: ESP - LTD Viper 2005 limited ed.
La vaig conèixer en un racó del carrer Tallers de Barcelona una tarda de tardor d'ara fa 2 anys i mig; i va ser un "amor a primera vista". Primer em vaig fixar en el seu perfil, quin cos! tant llis i satinat. Després el seu tacte agradable, suau,... i finalment el só (electr. activa EMG) potent. Ella sap que és la més canyera de totes, la més rockera i la més elegant.

A la dreta: Fender Acoustic John5
Nena, ets l'eletroacústica més guapa que he vist mai!
A ella la vaig conèixer fa tres mesos, i la realitat supera les espectatives que tenia d'entrada. El seu só (elect. Fishman - Fender class.) i el tacte són -al meu gust- molt bons; i el disseny, brillant. Com que fa tant poc, encara no hem pogut intimar massa; reconec que he de passar més temps amb ella, abans que comenci a tenir enveja de l'altra... però crec que sabrà ser pacient.

Em direu friki o ves a saber què, però m'és igual. Segurament cal ser músic per entendre-ho, potser és un sentiment universal que només cal despertar, o és fruit d'una flipada particular... però és així: les meves nenes són molt més que uns talls de fustes encolades i barniçades amb cordes. Elles sempre són allà per portar-me a aquell lloc -que els músics coneixem tant bé-, on rés més que els acords, harmònics i melodies tenen importància... I tot al voltant queda mut; les coses ja no s'expliquen sinó que s'escolten i els sentiments vibren amb les cordes dispersant-se per l'aire (a vegades com aigua soma, a vegades com un huracà).
És una relació íntima i que s'ha de sentir... doncs explicant-ho així quedo com un fetitxista, jejeje.

Llarga vida a les meves nenes, i... llarga vida a la Música (la de veritat, la que fa una persona amb un instrument i no fent mescles de bases pregravades, etc).

Old rockers never die! Punk's not dead! Honor and pride! Ska for rude people!......

Salut!!!!!

Pathfinders '08

2008-07-28T13:33:00.002+02:00

La setmana passada, en Johnny i jo, vam fer una travessa pel Pirineu Oriental. Dos dies i més de 20 km amb un desnivell aprox. de 2.000m. des de Ribes de Freser fins a Setcases.

L'itinerari, a grans trets va ser:
Primer dia: Ribes de Freser (990m) - Vall de Nuria (2000m). 4,5h.
Segón dia: Vall de Nuria - Pas del Noucreus (2800m) - Pic del Tirapits (2815m) - Coll de la Marrana (2500m) - Ulldeter (2200m) - Setcases (1250m). (6h)

La ruta va ser dura, i més amb l'equipatge tota l'estona penjat a l'esquena. El millor: el paisatge que hi ha des de dalt dels pics i carenes de les velles glaçeres pirinenques i des de les valls i comes amb torrents i prats infinits que escalen fins la roca pelada dels 3 mil metres.
Una experiència que recomano a tothom i que -aquesta en concret- no requereix d'una preparació especial, però sí d'una bona dòsi de motivació. Per cert, el camí està molt ben senyalitzat i vam poder veure isards, àligues,...

I ara, esperar per veure quan podem tornar a agafar les carmanyoles i enfilar muntanya amunt. Jo, com les cabres, nos tiramos al monte.

Salut i fins aviat excursionistes!

A la presó tots!

2008-07-22T15:38:00.007+02:00

Ja ha caigut un altre dels darrers bastions del feixisme homicida europeu. Radovan Karadzic' ha estat detingut per la policia judicial serbia a Belgrad.
Va ser co-fundador del Partit Democràtic de Serbia, la filosofia del qual girava en torn a la idea de la Gran Serbia. Però el nacionalisme del PDS no partia d'un sentiment o una identitat comuna, sinó d'un tret ètnic i religiós.

Ell va ser el primer president de la Repúblia de Bosnia-Herzegovina l'any 1992, en un context balcànic extremament combuls degut a la desintegració de Yoguslavia i a la pèrdua de la supremacia sèrbia a la regió. A l'hora, Karadzic' assumia el control dels exèrcits i proclamava la unió Serbo-Bosnia en un intent de reconstruir la deslluïda Yoguslavia que tant temps havia dirigit Tito Brae a cop de martell.
Finalment, amb els seus companys de partit i col·legues de "psiquiàtric" -els perturbats Slovodan Milosevic i Ratko Mladic'-, van decidir començar una neteja ètinca de bòsnis i croates. Tots els que no eren ortodoxos i de pell blanqueta van acabar en una fossa comuna a les afores d'algun poblet menjat per les flames. Sarajevo, sense anar més lluny, va ser "netejada" a fons i els cadavers s'amuntegaven als borals de les carreteres.
Però no oblidem tampoc el bombardeig massiu de la OTAN sobre "interessos estratègics" de Serbia, que van provocar milers de morts civils.

Tot això ho veiem per la televisió, recordeu? O és que estaveu de ressaca olímpica? De totes maneres els butxins són encara els que campen per on volen encoverts per Serbia... o al menys fins ara, que els pro-europeus han agafat el relleu del govern sèrbi. Ara, curiosament o afortunada, la seva detenció ha pogut ser una realitat. Amb una mica de sort serà extradit a La Haya, i el Tribunal Penal Internacional per la ex-Yoguslavia el podrà jutjar pels crims de guerra i genocidi que se li imputen. Només faltaria! Centenars de milers de persones assessinades clamen pel seu cap... i sobretot les seves famílies.

Només espero que Karadzic' tingui allò què es mereix: podrir-se a la presó fins que l'infern se l'empassi; i no com en Milosevic', un covard suïcida o els altres alts funcionaris i dirigents del governt de Slovodan que van orquestrar la massacre més gran des de la fi de la segona guerra mundial i encara estan desapareguts (digali "amagats").

A la presó tots! i aprenem-ne, perquè psicòpates i sociòpates feixistes mai més aconsegueixin el poder per fer realitat les seves bogeries delirants. A la merda amb aquesta escòria intolerant i tots els seus adeptes!

Salut, i que rés ni ningú ens impedeixi creure en un món millor.

I was there!

2008-07-21T17:16:00.005+02:00

Sí senyor! Jo hi vaig ser.

Ahir, en Bruce Springsteen va tocar a BCN en el seu darrer concert de la gira Europea del "Magic Tour 2008" i jo vaig ser-hi per veure-ho.

Més de 3 hores de concert quasi sense pauses i amb un Nou Camp plé a vessar per segon dia consecutiu. Els meus 60 i pico d'€uros més ben invertits dels darrers mesos.

No em venen al cap les paraules per descriure l'actitud i l'energia que transmet dalt de l'escenari; ni l'extraodinari feeling amb el que arriba al públic de totes les edats. S'hi ha de ser per viure-ho.

Al pròxim concert, a primera fila, jejeje.

Bruce, ets el putu amo!!!

Salut!!!!

Rebaixes i vacances

2008-07-17T11:08:00.003+02:00

Quina alegria quan, dilluns al matí, em vaig aixecar i vaig recordar que no havia de nar a treballar. Per fi de vacances! Després d'un any de rutina laboral, rés et ve més de gust que unes merescudes vacances. Tan li fa si vas de viatge o et "quedes per aquí", si dorms o vas a la platja, si estudies o vas de compres... la qüestió és no anar a la feina. Jejeje

Jo, jove i curt de calers, no tinc masses recursos per marxar, així que aprofito per a fer coses que durant l'any no puc fer. Una d'elles és anar de rebaixes (una cosa que em costa molt). A mi m'agobia comprar; entrar a les botigues i remanar mentre els 'dependents' et miren de reüll; passar d'estar a 30ºC al carrer a 15ºC dins d'un establiment on els pantalons semblen estalactites; etc... Però a vegades s'ha de fer.

Aquest any, la primera cosa que vaig fer va ser agafar i sortir a mirar amplificadors de guitarra. Sí, sóc un friki. I en comptes de comprar roba, jo em gasto el sou en coses que són poc pràctiques a simple vista jejejeje.
Així que, després de regirar molt, ja tinc joguina nova :-p Un peazo de pepino

Aquí us presento el Peavey ValveKing 112 de 50W i 5 estupendes vàlvules.

Ara ja sabeu amb què passaré la major part dels dies de vacances... sense sortir gaire però ben entretingut. I si aneu pel barri vell de girona i sentiu merder, és que estic rostint les vàlvules a tot gas... fins que els veïns hi oposin resisténcia.

Salut, rockerus!!!

100 anys de Tunguska

2008-07-05T10:19:00.007+02:00

Cent anys més tard, l'area dels tossals de la riba del riu Podkamennaya, segueixen erms i inòspids sense que ningú hagi resolt l'enigma. Prop de 60 milions d'arbres en un radi de milers de quilòmetres, encara esperen -silents i morts-, que la 'veritat' s'expliqui a la isolada vall de Tungushka (Sibèria).

A les 7:17 minuts (hora local) del 30 de juny de 1908, una explosió a l'aire (a uns km d'alçada) va devastar la regió central de Sibèria. Perquè us feu una idea aproximada, la deflagració (estimada en unes 15 megatones) va afectar 2.150 km² a la rodona; els arbres van caure podats i cremats com pals telefònics o cerilles, de forma concèntrica apuntant a un mateix punt. La ona de xoc va arrencar sostres, projectar persones i cavalls a varis metres i va bolcar embarcacions a més de 400 km de distància.

La ona acústica va ser tant potent que va donar la volta al món dues vegades i el camp magnètic de la Terra es va veure afectat uns mesos, durant els quals es podien veure aurores polars a zones temperades.

La lluminositat que va provocar l'explosió va ser de tanta magnitut que, cròniques escrites uns dies més tard a la ciutat de Londres, descrivien una llum procedent de l'est tant forta que permetia llegir el diari al carrer sense problemes un cop s'havia post el sol.

Hi ha nombrosos testimonis del fet. A banda dels nadius nòmades de la zona (Tungus), habitants de viles i ciutats situades a més de 500 km al sud relataven a les expedicions científiques històries de vents que projectaven la gent a terra i ones de calor invisibles que feien que a alguns els bullíssin les mans o les orelles.

Fins i tot, relata un conductor de locomotores funcionari del Tzar a 700km de Tungushka, que el Transiberià va haver de parar enmig del no-rés perquè un terratremol de més de 5º Ritchter feia tremolar els vagons i els raïls fent perillar la vida dels ocupants.

I a EUA, un observatòri atmosfèric, va detectar una fluctuació massiva de la pressió baromètrica a tot l'hemisferi nord.

Com pot ser que un succés de tal magnitut no s'hagi explicat encara? Doncs -segurament- perquè les investigacions més exhaustives es varen realitzar 30 i 70 anys més tard, ja sota el paraigües impenetrable de la Unió Soviètica.

Hi ha més de 60 hipòtesis sobre què va succeïr aquell dia, però el que més dificulta les investigacions és la pràctica manca de residus de l'explosió.

El que queda són els arbres tombats en la mateixa direcció partint d'un punt central sense cràter, fet que prova l'explosió aèrea. També s'han recuperat elements naturals -coneguts i per catalogar- cristal·litzats i ceramitzats en un radi de 100km, fruit de les altes temperatures sobtades i de la radiació (se'n desconeix la naturalesa). També hi ha un llac (a quilòmetres de l'epicentre), descovert per uns nòmades de la zona un parell d'anys més tard, on els científics suposen que és la zona d'impacte del núcli del possible cos celest, un cop deflagrat. I els testimonis de l'època, que recullen contaminació de l'aire i dels rius i l'aparició d'extranyes malalties que en algunes zones van acabar en epidèmies.

A partir d'aquí, es formulen totes les hipòtesis. Les més consistents són les relacionades amb la caiguda d'un meteorit de roca d'uns 80m. format de materials i gasos que -en contacte amb l'atmosfera- provoquèssin una explosió natural d'hidròden. Certament és la més coherent, però el problema és que no en queden restes (que se sàpiga); i a més, els que en saben, han calculat que la velocitat de caiguda un cop entrat el cos a l'atmosfera era de 3000 km/h... gens menyspreable però interior a la que duria un cometa convencional de la massa calculada en base a l'impacte.

La següent teoria més seguida és la d'una explosió provocada intencionalment per la mà de l'home. Un projecte planificat de desenvolupament atòmic... una prova més o menys controlada en escenari reals. Però molts desacrediten aquesta suposició perquè el programa nuclear rús era incipient en l'època dels tzars, i perquè els primers en formular aquesta hipòtesi fòren els soviètics (30 anys més tard) quan els avanços tècnics permetien fer-se preguntes com aquesta... i no en el moment dels fets.

Les altres provabilitats científiques ja són molt menys ortodoxes; parlen d'un flux d'antimatèria atravessat per la Terra de forma furtiva provocant una explosió espontània de fisió nuclear; un OVNI estavellant-se; una explosió de centenars de milers de metres cúbics de gas natural provinents d'una falla tectònica; i un llarguíssim etc.

El misteri segueix allà, i ara que ha arribat el centenari d'aquest fet extraordinari, la regió de Evenkia ja s'ha engalanat per l'ocasió. A la ciutat de Tura, s'espera l'arribada de curiosos i científics d'arreu per a re-empendre la recerca d'una explicació fonamentada i clara. I tandebó que així sigui.

Espero que us hagi interessat.

Salut i sigueu feliços!

La 'dicta blanda' mundial

2008-07-02T09:28:00.005+02:00

La capital de la República de Mongòlia, a cavall entre Sibèria i la Xina, es troba sota 'estat d'emergència' des d'ahir. El motiu: els alderulls protagonitzats per l'opocició al govern del Partit Popular Revolucionari (antic Partit Comunista) per una suposada manipulació dels resultats electorals. Tot va començar abans d'ahir, quan una multitud es va reunir davant la seu d'aquest partit per a protestar i van acabar destrossant part de l'edifici. El primer balanç suma 5 morts, centenars de ferits i prop d'un miler de detinguts.

El govern d'Ulam Bator (la capital mongola), encapçalat per Nambaryn Enkhbayar, s'ha vist obligat a treure les forces d'ordre públic a controlar els carrers per por a nous disturbis. Mentrestant, la comunitat internacional mira els aconteixements amb espectació i aparent indiferència.

Us sona d'alguna cosa, això? Un nou escàndol electoral. Sembla que, arreu, el sistema democràtic entra en crisi davant les noves tendències dictatorials d'ordre mundial. La veu del poble ja se la 'passen pel forru' quasibé tots els governs del món, que a sobre haguem de veure -una altra vegada- la opressió sense escrúpols de la societat civil.

Podriem comptar, amb els dits de les mans, els països que respecten el sufragi universal amb tots els seus pros i contres, i la veu del poble. És un mal endèmic de la classe política; benestant i alienada de la resta del teixit social. I no cal anar a les antípodes per veure-ho. Només cal veure la llosa diplomàtica que ha caigut sobre Irlanda arrel del 'no' al Tractat de Lisboa; la resta d'estats europeus que no van donar veu al poble per a decidir, han carregat contra el parlament irlandès. Seràn impresentables! A qui hem de recordar que Espanya va promulgar un referèndum, després que el Congrés dels Diputats ja hagués aprovat l'addesió al Tractat constitucional europeu??? I és només un exemple entre tants. Per què és permet? Doncs perquè ho permetem. Hem assumit que només tenim veu un cop cada quatre anys, i que la nostra veu no és vinculant.

Vergonya haurien de tenir els nostres polítics que es creuen tant demòcrates i liberals. Pocs països al món són realment democràtics (i entre aquests no hi és Espanya)... Així que, no us deixeu enganyar. Perquè ens fem una idea, ens estan venent una moto amb pneumàtics quadrats i comprem, perquè no coneixem els rodons.

Encara hi ha moltíssima feina per fer!

Salut!!!!

Entre braus i pollastres

2008-07-01T09:37:00.003+02:00

Espanya ja és capiona de l'Eurocopa de futbol 2008. La 'furia roja' va envaïr els carrers de moltes ciutats i pobles d'arreu, entre els quals, Girona. L'avinguda Jaume I, el carrer Emili Grahit, la plaça Països Catalans (per a més recochineo)... es van convertir en escenaris festius d'exaltació patriòtica. Moltes felicitats i bona feina. La selecció espanyola ha fet una bona Eurocopa, com feia molts anys que no passava.

Malgrat tot, durant el camí que vaig fer del bar a casa, vaig veure moltes banderes del brau d'osborne (que trobo 'hortera', però passa) i del pollastre franquista. Quina manera de deslluïr la festa. Però, què hi farem... el nacionalisme espanyol és cañí i no s'hi pot fer més. El problema arriba quan s'entén que tothom ha de celebrar la victòria amb el mateix sentiment. Per això em vaig emprenyar, i no perquè guanyés Espanya. Perquè als crits de "Yo soy españooool!" se sumaven els de "y tú también, polaco!" o comentaris per l'estil. I és que per a uns quants, si diumenge no passejaves pel carrer amb una rojigualda o vestit de vermell, estaves contra la celebració.

Respecte, sisplau; que tothom pugui ser lliure de sentir-se com vulgui.

Bad Religion!

2008-06-19T12:09:00.010+02:00

Ahir, la mítica banda de punk-rock Bad Religion va tocar a Barcelona. Els de Woodland Hills, CA (USA) van tornar a rebentar la Sala Razzmatazz 1 dels fans més heterogens i intergeneracionals.

El grup, que com a tal va iniciar la seva carrera a principis dels '80, segueix enganxant al públic jove i no fa "lletjos" als seguidors de "tota la vida". La seva música segueix essent energètica, fresca i combativa com sempre... i que amb els anys, afegeixen experiència i qualitat.

Jo vaig descubrir Bad Religion a meitats dels '90, amb el seu àlbum Stranger than Fiction i em va enganxar de seguida. De fet, va despertar en mi un sentiment nou i que els meus pares havien viscut ja unes décades enrera: la música que pot canviar el món. En comptes de Lluís Llach, la meva "cançó protesta" s'encarna en aquesta banda del sud de California.
Les lletres de Bad Religion són una filosofia i un pensament radical de canvi i crítica socio-cultural; són molt més que ritmes... és compromís amb el medi ambient, pensar en temps millors, cagar-se amb el polítics corruptes, actuar en favor dels que no tenen per a valer-se,... Podriem dir que Greg Graffin (cantant i lletrista) és més que un poeta, és un filòsof; un dels nous trobadors del canvi de segle.

El concert d'ahir s'inclou dins la gira New Maps from Hell, el seu 14è treball. Jo ja els havia vist quan van venir a presentar el Empire Strikes First i no m'han decepcionat... el seu directe és musicalment impecable i molt intens (pel repertori i el feeling amb el públic). I això que ja estan grandets per aquestes coses! (40 anys de mitja)... són uns punkis de puta mare.

Cap al '98 ó 2000, em vaig comprar el New America, que no em va agradar massa, i per això vaig llançar-me a adquirir tota la discografia anterior al '96... i des de llavors que m'he convertit en un grupi de Bad Religion. Són, per a mi, el pares del punk-rock melòdic i un referent musical de primer nivell.
Jo fa 5 anys que toco la guitarra i uns més que escric i composo... i m'és impossible destriar la meva manera de fer-ho de l'essència del punk-rock d'aquests californians. La primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la meva primera guitarra elèctrica de 80€ marca no-t'hi-fixis va ser American Jesus.

Quan va acabar el concert d'ahir, ens vam trobar amb un regalet inesperat: el guitarra Greg Hetson es va fer unes fotos amb nosaltres i vàrem xerrar una miqueta... i també vaig poder saludar i felicitar personalment al vocalista Greg Graffin. Una nit rodona.

I fins aquí el comentari d'avui, amb aquest regust de birra i ressó de bona música amb més missatge que soroll. Endavant Bad Religion i canya amb aquest nou CD que ja esteu gravant i que -espero- sortirà a mitjans del 2009.

Un abraçada i fins aviat.
Salut!!!!

On StRiKe!

2008-06-10T12:38:00.005+02:00

Ja estem en plena vaga de transportistes, agricultors i pescadors. La causa: l'augment del preu del carburant.

A data d'avui, més de 1,15 €/L. de gasolina SP 95 i 1,30 €/L. de diésel classe A (a Catalunya, de mitjana); fa 5 anys, 0,78€/L. de SP 95 i 0,66 €/L. de diésel.

Però és que fa deu anys, els preus estaven a 0,6€/L. de SP 95 i 0,4 €/L. de gasoil A.

No hi ha dubte que l'increment és desorbitat. La nostra economia basada en la indústira i el sector serveis es troba, segons els experts del sector, col·lapsada per culpa del preu dels hidrocarburs. Els preus pujen per causes macro-econòmiques i polítiques que rés tenen a veure amb el dia a dia dels ciutadans i els treballadors; i això si té alguna relació amb l'economia... perquè si hi ha un atemptat terrorista a Iraq el petroli puja, o si hi ha un huracà al Golf de Mèxic, també.

En fi... que el capitalisme basat en l'or negre s'esfondra. A Espanya hi ha moltíssims més cotxes que habitants, depenem del petroli per a quasibé tot i -tot i saber que s'acabarà tard o d'hora- no hi ha NINGÚ que miri de proposar alternatives o solucions. Una crisi gravíssima que se'ns tira a sobre i que ens afectarà de ple, però ens hi "posem de culs" per no veure-la i ens agafarà amb una mà a cada ou.

I amb tot això, els polígons industrials i les carreteres col·lapsades de transportistes enfadats, els ports plens de vaixells sense gasoil i les gasolineres i supermercats a les últimes per culpa de la psicòsi col·lectiva. Estem perdent el cap.

El petroli està car per a tothom. Les companyies aeries apujen els preus i paguem; els transportistes i intermediaris apujen els preus, i paguem; el peix, la llet, el blat,... van més cars, i paguem; els busos i taxis apujen els preus, i paguem... Ah! però els salaris segueixen igual.

Amb tot, els qui paguem, callem i ens mirem aquest cric de despropòsits amb recel i espectació. Com sortirem d'aquesta crisi -en part- autoinduïda? Jo no tinc la resposta, però puc dir què penso:

Crec que el Govern NO pot subvencionar el carburant per pescadors, pagesos i transportistes... perquè seria una injustícia per tots els ciutadans que necessiten desplaçar-se cada dia. En comptes d'això, que inverteixi en recerca i en la renovació del parc automobilistic (com ja va passar a l'hora de retirar els cotxes que anaven amb gasolina super i els que contaminaven més).

El desbloqueig de la situació actual passa per una reacció ciutadana a gran escala per reclamar l'implantació decidida de les energies renovables a preus assequibles. PROU de fer negoci amb l'ecologia i el nostre benestar; PROU de callar i pagar!

Ara que ja hi estem posats, VAGA GENERAL!!!! Pels preus abusius, pels salaris baixos, pels delictes ecològics, pels especuladors i per les promeses que són aire. Pels vividors, per les necessitats creades que només generen maldecaps i deixen les nostres butxaques buides. Per la desaparició de la classe mitjana, per tots els sense-sostre, per les hipoteques a cinquanta anys, pels lloguers de 800€ per 60 m2. i per l'oligarquic 15% de ciutadans que acaparen el 75% de la riquesa del país.

Que no se'ns pixin a sobre i diguin que plou. O juguem tots o la pilota al riu!

Bon cop de falç, i sigueu feliços.

Salut!

Perdó per a Losantos?

2008-06-04T11:14:00.005+02:00

El col·laborador de La Vanguardia, Antoni Puigverd, ha demanat "a la societat catalana" que "demani perdó" al periodista Federico Jiménez Losantos, pel tret que aquest va rebre a la cama de Terra Lliure.

Fa uns dies que en Losantos -famós locutor de la Cadena COPE- torna a ser el centre d'atenció arrel del procés judicial que va originar la denúncia posada per l'alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, contra aquest locutor per ingúries i vexacions.
Com sempre, Losantos apareix somrient i agressiu; com sempre, amparat per la Conferència Episcopal Espanyola, els alts càrregs de la Justícia i els líders del Partit Popular. Per a ell, aquest és un altre cas de limitació del "dret de lliure opinió"; per a Gallardón, una falta greu contra el seu honor i la vàlua com a figura institucional.

Jo no sóc ningú per a fer de jutge, ells diran què va passar i faran justícia. El que sí puc dir, és que Losantos no em sembla una bona persona; que em sembla partidista pro-feixista i un imprudent anti-democràtic. I és que s'ho té massa cregut; rés ni ningú el frena quan es tracta d'apunyalar salvatgement el còdi deontològic dels periodistes.
Per mi, en Losantos no té cap raó i -és més- s'hauria de disculpar públicament.

Però, goita què diu en Puigverd! El sr. Antoni, col·laborador de la Vanguardia, la Cadena SER, Els Matins de TV3,... ha dit que hem de demanar disculpes a en Losantos? Què?
Primer: el sr. Losantos va ser agredit en una temptativa d'atac terrorista; no va morir ningú, vaja. En segón lloc, rés canviarà si se li demana perdó perquè la seva ira incontrolada vers Catalunya no és fruït d'aquest fet.
En tercer lloc, sr. Puigverd, si les institucions demanen perdó per un intent d'atemptat ja podem plegar... I, és més, com a portaveus i representants del poble de Catalunya, em semblaria una injustícia que la Generalitat ho fés. "Terra Lliure" ja es va disoldre i va deixar les armes... no és ETA, i en cap cas actuaven en nom del Govern de Catalunya.
Llavors, perquè s'hauria de demanar perdó institucionalment a un de tants ferits per atemptats terroristes? La única compensació per aquests damnificats és -crec jo- veure com els delinqüents lliuren les armes pacíficament o bé, acaben podrint-se a la presó.

Però bé, el cas és que són tant feixistes els d'ETA o Terra Lliure, com en Losantos. No volguem fer-nos partíceps d'aquest circ de la faràndula demagògica, la violència verbal, la pobresa moral i l'insult gratuït. Que la Justícia faci la seva feina i posi les coses on -justament- cregui convenient, i deixem el perdó per a aquells que tinguin l'imperatiu moral de fer-ho (tant per culpa com per responsabilitat).
Que demanin perdó el senyor Fraga i l'Aznar, o en Zapareto en nom seu... perquè aquests han comés crims en nom d'un País... La Generalitat no té rés a veure amb Terra Lliure, i menys amb en Losantos.

Que no ens cegui aquesta necessitat imperiosa de quedar bé amb tothom a qualsevol preu. Perquè això ens farà perdre el nod, els papers i la feina feta. Que cadascú es faci responsable dels seus actes i obri en conseqüència... que ja som grandets, home.
Sr. Puigverd, Catalunya no és Terra Lliure; els catalans no som tots terroristes, i en Losantos no és un cap d'Estat. Si vol proposar actes de perdó, publiqui a la Vanguardia un article incitant a les Corts Espanyoles a amnistiar i restituir la figura del President Companys i els "pressumptes" criminals contra la dictadura...
Però clar, si fem això no quedariem bé, oi, Antoni? Bé,... o això és el que opino.

Salut!

Seguirem somniant...

2008-05-27T11:53:00.012+02:00

Algunes les les cares més conegudes i controvertides del segle XX.

El "Che", Macià, Mandela, Lennin, Marley i M.L.King.

Tenien un somni i van morir per fer-lo realitat; perquè val la pena lluitar fins al final quan el que hi ha en joc és la llibertat, la justícia, la igualtat i l'oportunitat de deixar un món millor als nostres fills.

Salut!

Cupido ha mort

2008-05-26T13:46:00.009+02:00

Els romàntics ens resistim a creure-ho, però quan fas un cop d'ull amb prespectiva...

Espero que quedin parelles que s'estimin i es corresponguin de cor. Sincers i compromesos; per tot i amb tot.

No com a les pel·lícules, hiperglúcides i indigestes; sinó com una aventura de compartir i creixer per a ser millors.

En el fons... una bonica història, on no hi poden faltar les adversitats, però amb la que es pugui escriure un bonic poema. Que en el fons és el que compta.

En fi, que sigueu feliços/es.

Salut!

Genocide for poor ones

2008-05-20T13:07:00.004+02:00

La República de Sudàfrica agonitza en la seva pròpia misèria. Johannesburg és la ciutat més afectada per un brot de racisme xenòfob molt violent que s'està estenent arreu del país.

Només cal veure les imatges. A l'esquerra, forces armades sudafricanes intenten salvar a un immigrant de Zimbabue, qui una gentada embogida ha calat foc al mig del carrer.

L'orígen de tot plegat és, un cop més, la pobresa. Milers de persones fugen de Zimbabue arrel de la gravissima crisi econòmica i política. La inflació supera el 160.000% i més del 75% de la població activa està sense feina. A més, el president Robert Mugabe ha perdut el suport del poble i ha iniciat una forta campanya diplomàtica amb els països veïns per tal d'evitar possibles insurgències o cops d'estat dins les pròpies fronteres de Zimbabue.

Per la seva banda, Sudàfrica no pot esgraonar l'arribada de refugiats que s'amunteguen on poden (com a les barriades de Johannesburg). La policía i les forces armades es veuen sobrepassades per la situació d'extrema violència que es viu als carrers; reprimir als grups xenòfobs i protegir als refugiats.

El problema és que no hi ha mengar ni recursos materials per atendre als immigrants que s'apleguen en comissaries, bases militars, pavellons, hospitals, esglésies,... On la policía pot impedir que els insurgents d'ultradreta sudafricans no violin, torturin, saquegin i matin als refugiats.

Haurem d'estar atents per veure com respón la comunitat internacional a la greu situació de crisi humanitària que comença a fer tuf de genocidi. Tandebó imperi el sentit comú i torni la serenitat i el tarannà integrador i solidari que tants anys ha costat de construir a la República de Sudàfrica.

Salut!

Pautes

2008-05-19T19:02:00.005+02:00

I així, tant alegrament, ja fa 2 anys que sóc "pautero" de SER Ràdio Girona. És només una de les tasques que realitzo al departament de tècnica, emissions i sistemes d'aquesta ràdio, però és -de lluny- la més pesada.

Que què és això de les "pautes"? Doncs ja us ho explicaré un dia d'aquests... que és feixuc. El que importa és que segueixo evitant caure en la demència i la bogeria, jejeje.

Només era per dir això... a tall d'anècdota.

Aprofito el comentari per enviar una abraçada als tècnics que han compartit aquesta càrrega (indispensable i lloable) amb mi. Companys desapareguts i que ara, segurament, passen les tardes en alguna illa del carib inflant-se a base de caipirinhas i convinats amb alt contingut alcohòlic... A en Joan, Cosmik, Johnny, Martí, Coro, Txell i altres esporàdics.

També, una menció especial al boss, alias Txus... amb qui he aprés coses com que no pots deixar que un ordinador es cregui menys prescindible que tu. I per acabar, saludar a en Robert, que s'acaba d'incorporar a l'equip. Ànims!!!

Salut i sigueu feliços!!!!

Perill: risc de radiAscó!

2008-05-16T11:08:00.006+02:00

Les dades són confuses. De fet són enganyoses; i més encara quan avui s'han fet públics els falsos resultats de les anàlisis practicades pels serveis de control de la Central Nuclear d'Ascó.

Havien estat manipulades, al mes de novembre, per mirar de reduir unes 700 vegades la valoració d'impacte ambiental causat per la fuga de partícules radioactives.

Segons el primer informe -el que va confirmar en el seu moment el Consell de Seguretat Nuclear-, la fuga va arribar als 235.000 becquerels (unitat de mesura d'absorció de radiació ambiental).

Certament aquesta dada no implica perill real per als éssers vius. Ni que s'hi exposèssin perllongadament. El problema -i l'alarma- arriba quan Greenpeace i altres associacions i organitzacons han demostrat que la Central va mentir.

Segons les noves dades, els nivells de radiació van arribar a 176,68 milions de becquerels. I ja la tens.

Si això és cert, la contaminació per isòtops ionitzats absorvits per l'ecosistema és més que preocupant. Estem parlant d'un nivell de radiació a mig camí del que duia el núvol de Txernòbil al seu pas per Suècia... 2 setmanes després de l'explosió.

Ei! però no us poseu nerviosos. Només heu d'evitar consumir productes agrícoles i ramaders produïts prop de la central, no agafar terra ni substrats... ni pescar-hi a la vora (però segurament les partícules radioactives ja deien ser Mediterrani endins, a hores d'ara). I això fins quan? dons uns 2 anyets, poder... A menys que el CSN i la Central netegin a consciència l'entorn de la nuclear.

Pel que fa a la població, la vila d'Ascó i rodalies; els nivells no són perillosos perquè l'exposició és molt reduïda... però els treballadors de la Central haurien de fer-se unes analítiques. Crec jo, vaja.

Bé, doncs. Com que "spain is different", d'això suposo que se'n parlarà un parell de dies més i pim-pam; com de costum, no dimitirà ningú i la culpa es diluirà entre Barcelona i Madrid (com sempre); això és un incident que no convé escampar... per no crear alarma. Perquè ja se sap que "la gent del carrer" som uns ignorants i uns xaiets que ens espantem per rés, perquè no tenim critèri i només volem amotinar-nos per vici.

Que segueixin pensant i actuant així, que de més amunt han caigut i de planeta només en tenim un. Però, què cony! si aquestes partícules no les veu ningú.

Estem de passada; nosaltres, el polítics, els membres del Consell de Seguretat Nuclear, els directius de la Central d'Ascó, Red Eléctrica,... però els isòtops radioactius d'urani enriquit fugats es quedaran allà uns 3 ó 4 mil milions d'anys (per molt enterrats que estiguin).

Mireu de ser feliços... i somrieu encara que us ho posin tant complicat.

Salut!

Estalvia aigua -> paga-la més cara

2008-05-07T11:19:00.004+02:00

"L´empresa d´aigües proposa apujar la tarifa pel descens del consum el 2008" (Diari de Girona, 07-05-2008)

Sí senyor!! AIXÍ ES FA!

No sé qui collons es creu en Narcís Piferrer, gerent de l'empresa d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter. Quina barra. Encara no fa dos mesos que l'Ajuntament enviava cartes informatives perquè els ciutadans no emplenin les piscines buides ni reguin els jardins, va repartir filtres per a les aixetes perquè estalviïn aigua, va avisar de sancions per malvaratar recursos hídrics,... Maleïda amnesia selectiva transitòria.

Suposo que estareu amb mi si afirmo que, perquè Aigües de Girona facturi 15M € al 2007 i al 2008 n'ingressi 12M -per dir algo-, no està perdent calers. Aquí els únics que perdem calers som els ciutadans que, enganyats pels polítics, estalviem aigua esperonats per la crisi hídrica i a canvi pagarem més. Si nosaltres ens estrenyem el cinturó, per quins collons el Sr. Piferrer no pot??

Espero que rectifiqui el més aviat millor. Que demani públicament disculpes als contribuents o que directament dimiteixi. A Girona ens sobren nou-rics i lladres que s'aprofiten de la gent per apujar el seu estatus social i econòmic.

Estic molt indignat -es nota?-. M'indigna la notícia i l'actitud de la gent que segurament abaixarà el cap i afluixarà la butxaca sense més. Doncs NO HI HA DRET!

Ens fa falta trempera i esperit combatiu, perquè se'ns pixen a sobre i diuen que plou.

Prou govern oligàrquic a Girona! Fora vividors i escurabutxaques... perquè en això es converteixen els qui s'estàn més de 20 anys al poder. I que se senti el·ludit qui s'hi hagi de sentir. Els gironins i gironines som força conformistes (car ens pesi), però NO SOM IMBÈCILS!

Plantem cara a les injustícies!! I sobretot, estigueu orgullosos, perquè estem aconseguint fer front a la sequera.

Salut!

PD: Clica aquí per fer la teva Reclamació / Denúncia a l'Agència Catalana del Consum

To work, to study... survival

2008-05-06T12:05:00.006+02:00

"España es uno de los países avanzados donde menos compensa ser graduado. Los jóvenes comienzan a percibirlo y la proporción de universitarios se frena" (El País. 06-05-2008)

És clar. Perquè quan veus què costa passar dia a dia amb un sou de merda després de passar-te cinc anys estudiant una carrera, el més normal és que et deprimeixis. On és aquesta col·laboració universitat-empresa que sempre porten a la boca els/les rectors/es? Però si la facultat només vol signar convenis de pràctiques i amb sort remunerats amb el SBI!! (salari base interprofessional)

I, a més, ni se t'ocurreixi estar treballant d'allò que estudies abans d'acabar la carrera perquè les pràctiques i/o convenis laborals per universitaris t'obliguen a canviar el contracte que tinguis per un de basura (i no-remunerat).

Una altra qüestió que em ve al cap és el sistema econòmic espanyol, que sens dubte és el responsable d'aquesta situació. Com poden trobar una feina que realitzi i compensi als diplomats i llicenciats, si Espanya viu de la totxana i els serveis? Clar, sempre ens quedarà el Mercadona.

Per això els estudiants de Batxillerat (que són cada cop menys) decideixen fer FP superior o posar-se a treballar directament (ep, preferiblement per a ser funcionari). Si només tenen el graduat d'ESO la cosa ja és més clara: a currar per tenir diners ràpidament.

Si és que entre els "pesseteros" i desorganitzats de les facultats (com la de Girona, que és la que més conec), les empreses estafadores i discriminadores (perquè per ser jove cobres menys, per ser dona també, per....) i que no es valoren els títols universitaris, no se pas on volem anar a parar.

En fi, que estudiar no és una pèrdua de temps... i els empresaris (tant públics com privats) ho han de tenir en compte. Sinó, ens enfrontem a un parell de generacions de joves doblement més formats que els seus pares i que treballen per la meitat que ells. Això desanima, emprenya i frustra a aqualsevol.

Estudiants amb espectatives, treballadors amb motivació, joves llicenciats aturats....

Salut a tothom i que sigueu feliços!

Sant Jordi

2008-04-23T13:02:00.005+02:00

Sant Jordi va ser nomenat, al segle XI, patró de la cavalleria i la noblesa catalana pel rei Pere I d'Aragó. Des de llavors, els estandards i la simbologia vinculada al sant capadóci ha estat present en quasi tota l'heràldica catalana; i fins que a mitjans del segle XV, quan va establir la data del 23 d'abril com a diada del Patró i dels "enamorats" a les nostres terres.

Avui seré breu. Només voldria desitjar-vos una feliç Diada de Sant Jordi; perquè la compartiu amb qui més estimeu, perquè regaleu i pogueu rèbre moltes roses i molts llibres.

Salut, sigueu feliços i

VISCA CATALUNYA!!!

L'aigua de tots

2008-04-22T11:11:00.006+02:00

Que tenim sequera ja ho sabem tots. Perquè se segueix venent com a notícia un tema que està més que mastegat i digerit? Els pantans fan pena de veure i ningú està disposat a renunciar ni a una sola gota d'aigua. Ja es veia a venir.
De sobte, els mitjans creen l'alarma i propicien una crisi inter-territorial i de Govern. Mentrestant, els partits utilitzen el bé més preuat (l'aigua) com a arma de batalla... però amb quina finalitat? Doncs suposo que per estar entretinguts, perquè això no serveix per arreglar les coses.

Els informatius i les tertúlies s'omplen el pap de declaracions enceses de regans i plataformes anti-transvassaments que forcen al Govern a prendre decisions precipitades i a voltes incoherents. Només hem de veure al conseller de Medi Ambient anant com una pilota rebotada de Madrid a Barcelona, "ara sóc verd, ara socialista"... o ERC, que es manifestarà en contra la transferencia d'aigua de l'Ebre a Barna però aprova l'obra en el si del Govern.
L'altra cara de la moneda és CiU, que s'apunta a totes les esbatussades parlamentaries per desacreditar als socialistes... Però que no s'adonen que fan pena amb aquesta opocició? Que no saben que l'aigua és un bé comú i no una propietat especulable? I el contrapunt són els peperos i blaveros valencians i murcians que s'aprofiten per a demanar el transvassament pels seus camps de golf i urbanitzacions desertes per a multimilionaris a la costa del llevant.

Quina vergonya! No hi ha ningú que conservi un xic de dignitat ni "dos dits de front" -com deia el meu avi-. L'aigua serà el motiu dels grans conflictes del segle XXI arreu, causarà migracions, despoblacions, refugiats... I és que el nivell de vida que portem no és sostenible i ho pagarem molt car. S'ha de gestionar millor l'agricultura, delimitar bé les zones de reg i l'ús que se'n fa; la indústria ha de començar a reciclar i reutilitzar de debó; les ciutats no poden deixar escapar ni una sola gota.. i finalment els Governs han de fer feina pedagògica i punitiva, i predicar amb l'exemple.

Encara hi som a temps. Si la meteorologia hi acompanya, encara tenim fins al novembre per posar-nos les piles i fer-nos dignes dels recursos hídrics que tenim sense renunciar a qualitat de vida. Però no és com allò de "reciclem que deixarem un món millor pels nostres fills", no. El quid de la qüestió és gestionar i preveure per a no trobar-nos que hi ha "més pa que formatge". Quan sigui massa tard, serà tard també per a lamentar-se.

Que sigueu feliços, i no us afogueu en un got d'aigua.

77 anys...

2008-04-14T11:35:00.006+02:00

... i sembla que ningú se'n recordi.

Avui hi haurà la primera reunió del nou i flamant consell de ministres espanyols. Els "nostres representants" han escollit un equip de govern per mirar de portar el vaixell de l'Estat fins a bon port (amb una mica de sort, fins d'aquí 4 anys).

El nou executiu s'enfronta a una legislatura que pretén ser tranquila i de continuïtat, però que auguro més crispada i difícil. La crisi econòmica passarà factura i esquitxarà a tothom, encara que Solbes anunciï una injecció extraordinaria de capital. L'altre punt calent és la recentralització de les funcions cedides a les autonomies; fruit del mal plantejament d'equilibri territorial que ha mantingut ZP durant els darrers mesos.

Però canvien poques coses. De fet, no canvia rés important... com passa des de principis dels '90. Això del "cafè per a tots" és una mentida com una catedral; si no hi ha cafè per a tothom, que cadascú s'espavili. "O jugamos todos, o la pelota al río", vaja.

El Govern segueix amb els pantalons a l'alçada dels genolls per por a l'oposció liderada pel PP. El bipartidisme deixa sense veu als partits nacionalistes no-espanyolistes. La justícia segueix en mans dels polítics i els dinosaures que es perpetuen des dels anys '70. Se seguiran ignorant i menyspreuant les demandes i aspiracions d'Euskadi, Catalunya i les altres nacionalitats... imposant-se el "talante cañí".

Què hi farem? No gaire rés... igualment, a la majoria ja no li interessa la política i li fa fàstic l'alienació de la classe dirigent. Els polítics i els poders fàctics espanyols viuen en una esfera tant separada de la comuna per a la resta de mortals, que em sembla una injustícia aberrant. Els socialistes ja no els queda rés de socialistes ni d'esquerres. Però bé, els únics culpables som els ciutadans, que tenim el que ens mereixem per haver votat a qui hem votat (cadascú amb la seva consciència).

En fi, que... visca la República!

Sigueu feliços.

Salut!

P.D.: el President Macià

κρίσις = αλλαγη

2008-04-09T11:37:00.005+02:00

El canvi, implica la substitució d'allò vell per quelcom nou, cosa que sol estar carregat de connotacions positives. No obstant, també implica la incertesa d'una situació desconeguda, que genera sensacions més negatives.

El canvi és: imprevisible, mancat de determinisme o teleologia; i cíclic separant d'aquest concepte les repeticions de circunstàncies recurrents. Sovint s'associa a aquesta idea la imatge tòpica de la "roda de la fortuna".

Canviar suposa un estímul per a qui s'adapta. Els canvis socials o individuals poden ser graduals, o bé bruscament, de manera revolucionaria. Suigui quina sigui la motivació, només hi ha un objetiu: adaptar-se a una nova situació, tant psicològicament com física. La qual cosa implica tenir una fortalesa adient per afrontar cada repte i objectiu cap al canvi.

Constantment estem escollint. La vida és un camí amb incomptables cruïlles que sempre ens obliguen a canviar. Però prendre la decició del canvi global, és assumir que es quedaran pel camí moltes coses que formen part d'un; és una muda d'algunes rutines, maneres de fer, cercles socials... fins i tot canvis d'aspecte físic. Suposa un punt i apart. És sortir del camí i començar a creuar un bosc, desorientat i sense fites, per a trobar un altre camí.

Bé. Doncs que no espanti el repte de segur endavant, perquè el canvi i l'adaptació és l'orígen de la nostra evolució... en tant que individus i espècie.

Així que mireu de ser feliços.

Salut!!!

MeteoBreu # 1

2008-03-31T10:55:00.004+02:00

En primer lloc, ahir al matí, un arbre va caure sobre uns vehicles aparcats al carrer Sant Francesc (entre Jaume I i Pl. Catalunya). Sembla que va ser un cop de vent, el responsable que l'arbre es trenqués. De les 8 a les 15h., el vent de component SSO va bufar amb intensitat moderada a Girona.

Per acabar aquest MeteoBreu d'avui, una insòlita estampa en un camp de futbol del Japó: un tornado atura un partit i els joves futbolistes i el public fugen de l'estadi.

SALUT!!!

Tornen "els vividors"

2008-03-28T13:22:00.005+01:00

Com si no hagués passat rés, els Prínceps d'Asturies tornen a Girona. Aquesta vegada per innaugurar una empresa. Quina poca vergonya... i només cal veure la foto per apreciar l'efusivitat de la rebuda que van tenir. Segurament, si tots els calers que s'arriben a gastar de les arques públiques els hi donéssim directament en mà, més d'un es replantejaria la veneració que tenen a la figura dels monarques.
Però bé, que cadascú pensi i faci el què vulgui; és clar. Jo penso que són uns "vividors" i uns lladres; que no tenen cap mena de legitimitat i que s'haurien de buscar una feina de veritat. FORA EL REI!!

Sí, sóc republicà. Ho sóc perquè el republicanisme és molt més que un pensament polític, és un estil de vida. La res (cosa) publica (del poble) és un model fet pel poble i per al poble, on cap individuu és més que l'altre i tots tenen igualtat d'oportunitats. És un sistema social que es basa en la solidaritat, el respecte, l'educació cívica i que creu en un conjunt de ciutadans capaços de dotar-se de lleis que els facin lliures (en tant que no-dominats).

El republicà és "anti-despòtic"; no tolera cap poder (executiu, legislatiu, judicial) que no sigui fruit de la voluntat de tots i té clar que és el poble qui promulga les lleis i les administra. I sobretot, no és un plantejament dogmàtic, sinó igualitari i fraternal/patriòtic (perquè s'entén que els qui han de procurar per un país, són els seus habitants).

Però la monarquía constitucional espanyola és una estafa. Posada a dit per un dictador feixista i perpetuant-se a costa dels ciutadans que no han pogut mai dir si estan d'acord o no... Tot ben revestit d'una façana més pròpia d'un aparador del Corte Inglés que no pas del que és en realitat: un sistema feudal encallat al segle XVIII.

Que se'n vagin a casa seva, facin les maletes per anar ben lluny i tornin als ciutadans els drets que ens van prendre, ells i tots els carcamals del franquisme i la pseudo-transició espanyola.

Apa, sigueu feliços.
Salut!

Wilkins es desglaça

2008-03-27T13:43:00.004+01:00

Un fragment de la plataforma de gel Wilkins s'ha desprès, finalment, del continent Antàrtic. Aquesta massa d'aigua congelada és 7 vegades l'illa de Manhattan... o com Eivissa. Aproximadament, 50 Km2 de glaç es fonen en l'aigua salada de l'Oceà. I només n'és una porció.
Els científics especulen que aquest fet ha desequilibrat la plataforma, esquerdant-la en diversos punts, i en poc temps podria despendre's del tot.

I tant alegrament seguirem carregant-nos el planeta. Quina llàstima que només en tinguem un, i quina pena que deixem en herència aquest evocador on vivim.

"modern man, evelotionary betrayer,
modern man, ecosystem destroyer,
modern man, destroy yourself in shame,
modern man, pathetic example of earth's organic heritage"
Bad Religion

Salut!

RV:

2008-03-07T17:37:00.004+01:00

Amb aquest color verd i tèrbol s'ha despertat l'Onyar, al seu pas per Girona, aquest matí. Fa dies que ja baixa brut i força pudent... però suposo que els responsables de la salubritat dels rius que passen per la ciutat ja estàn enterats.

I ja que m'he posat a escriure... deixeu-me que deixi aquí una petita ressenya sobre l'atemptat que ha acabat avui amb la vida d'un proletari socialista a Gipuzkoa: -ETA, foteu fàstig! Heu perdut el nord.

Llibertat pel Poble Basc! Euskadi askatuta!

Salut.

(neg)Oci estupefaent

2008-03-03T11:21:00.005+01:00

Aquest cap de setmana, vaig anar a una festa d'aniversari al pis d'uns amics. Passada la una de la matinada, ben "entonats" i amb ganes de ballar i seguir de festa, varem decidir fer una ronda de bars per la zona de l'eixample de Girona.

Varem descartar els locals que es troben a la perifèria o més allunyats del centre. No voliem agafar el cotxe ni trucar cap taxi. Així, tots plegats, vam caminar fins carrer de la Creu per decidir a quin pub anar.

Girona té dues zones bàsiques de bars musicals: l'eixample i barri vell-devesa. Des dels 16 anys que amb els amics i amigues anem intercalant per no avorrir-nos, però aquesta vegada ja feia molts mesos que no anavem a prendre rés per l'Eixample. En teniem ganes.. i de passada, recordar alguna festa d'aquesta que ha fet història en algun dels locals d'aquesta zona de Girona.

El primer va ser un bar històric de Girona que es troba al carrer Maluquer i Salvador. El local havia canviat un xic la decoració, però tenia el mateix aire de sempre; el que ha canviat "massa" són els clients. Jo recordava aquest establiment ple de gent jove que feia les primeres copes abans d'anar a les discoteques. Ara, és ple de magrebins i sudamericans.

A mi no em fa rés que hi hagi aquesta gent, el problema el tinc quan el propòsit d'alguns és regirar les jaquetes i els bolsos dels altres en comptes de prendre alguna cosa en companya dels amics.

Esperonats, vam recollir els trastos i cap a Travessia de la Creu. Allà hi ha un altre pub que soliem freqüentar. Quan anavem a entrar, el porter va obrir la porta i varen sortir a empentes un grapat de "killos" cap de cendrer i les seves respectives novies (que vesteixen i es pentinen igual i no sé com les distingeixen). A dins, l'ambient no era massa agradable, tampoc. Així que una birra després també vam marxar.

A les 2, aproximadament, vam anar a un altre local del carrer Joan Baptista la Salle. Al carrer no hi havia massa gent. Jo recordava els carrers de l'eixample amb més caliu... més joves fent "botellón" o anant de bar en bar... però no. Dissabte només hi havia magrebins a les cantonades i a prop dels bars "fent-se els suecs" i amb les mans -sempre- a les butxaques de les seves xupes negres.

Finalment, el darrer bar de la nit. Un local relativament nou prop de l'institut La Salle. El porter ens saluda i passem. La música no em desagradava, els preus normals, un futbolí, una diana de dards, 20 magrebins més i una desena de sub-saharians. En general bon ambient... i uns euros al futbolí.

Malgrat això, hi vam estar força millor que en els altres locals. Els clients no es dedicaven a escudrinyar-te per veure què et podrien treure. Em va donar la sensació que la majoria ja estaven ocupats passant-se farcellets de farlopa, MDMA o ves a saber què.

A les 3 i poc ens van fer fora i la festa va acabar fent un parell de copes més al meu pis. Mentre anavem cap allà, a l'alçada del carrer Ultònia i plaça del Lleó, un grup de 5 o 8 magrebins, prenien posicions a les cantonades i un cotxe negre apareixia pel carrer Lorenzana... abaixava la finestra del copilot i... bé, només cal veure unes poques pel·lícules de gansters i traficants per imaginar-vos què passava.

Els locals que els joves de la meva "quinta" soliem freqüentar, s'estan convertint en un gran mercat d'estupefaents. I no és per culpa dels immigrants, que només en són els distribuïdors; part de la culpa recau en els nostres responsables polítics, que han desvirtuat i ferit de mort l'esperit de l'oci nocturn gironí entre els joves i ens ha forçat a fer la festa a l'extrarradi de la ciutat. I també hi tenen molt a veure la falta d'escrúpols d'alguns propietaris i la manca de vista de la policia.

Els locals de sempre no han canviat... el que passa és que els clients ara també "treballen" en els bars de l'Eixample gironina.

Salut!!!

Parada i fonda

2008-02-27T12:00:00.005+01:00

Davant el panorama que hi ha, ara per ara, a nivell informatiu, polític i social... he decidit fer uns dies de parada i fonda.

A vegades no pararia de queixar-me, i perquè no us penseu que ho faig per vici, ja ens retrobarem d'aquí un temps.

Que sigueu feliços.

SALUT!

"Perquè m'ho mereixo...

2008-02-26T13:14:00.000+01:00

... i a pendre pel sac".

La meva generació, els fills del baby boom dels anys 60', som els hereus d'una cultura de transició i de sobre-esforç personal per eixir de la decadència econòmica i cultural que va sotmetre a l'Estat espanyol durant 40 anys. Els nostres pares van haver de renunciar i sacrificar moltes coses per tirar endavant i -sobretot- per pujar als seus fills sense que els hi faltés mai rés.

Quina llàstima que això no s'encomani, oi?

A grans trets, la nostra quinta se l'ha titllat com la "del mínim esforç". Malauradament és cert... i a més, la crisi-recessió econòmica tampoc afavoreix en rés. La sobreprotecció paterna (que no entraré a valorar) ho ha propiciat, però la major part de la culpa és nostra.

Darerra dels individuus existeix un "subconscient col·lectiu"; una mena d'arquetip que regeix i influeix en els nostres actes i la nostra manera de pensar i prendre decisions.

Malgrat això, també hi ha joves que treballen de valent. Fins i tot n'hi ha que estudien amb decisió i treballen amb responsabilitat. Chapó per ells!
El treball, dóna responsabilitats i obligacions... dues coses que generalment no fan massa gràcia al jovent. Normal, perquè és preferible estar al bar fent unes birres que no pas 8 hores davant un ordinador. Però tot i això, sovint s'ha de fer per sortir del cau familiar i caminar per lliure.

Llibertat i responsabilitat són boniques paraules, però l'una no pot ser sense l'altra. Ara per ara, la tendència diu "Ho vull tot i sense esforç" i "Vull responsabilitats que pugui el·ludir quan em convingui". En el fons: "Vull que tot em surti bé i si pot sortir malament ja ni m'hi poso" i "Vull ser lliure passant per sobre els altres". Aquest egoïsme és una putada per als altres joves que s'ho curren i no volen apuntar-se al carro del "síndrome de peter-pan".

Què passa? Falten motivacions? educació en valors? potser experiència i madurar? Segurament si miressim de treure'n l'entrellat acabariem fent demagògia o politiquisme barat. Així que apuntarem més cap a el que em sembla el rerafons: l'egoïsme.

Tot i això, s'entreveu una corrent d'individualisme radical per assolir els objectius personals en tots els àmbits. Una tendència social que afecta molt als joves i que darrerament ha posat a reflexionar a sociòlegs i antropòlegs. Un model que, a més de primar els individus per sobre el col·lectiu d'amics, família,... desvincula de forma subconscient l'efecte "causa-efecte" de les decisions que es prenen i dels actes que es cometen.

"Els altres me la bufen"... "Faig el que em rota sense pensar en les conseqüències". I és que hi ha gent que creu en un modus de societat basat en la frase "ho faig i bon vent"... o com dirien els castellans, "si te he visto, no me acuerdo". El problema que hi veig és que una societat s'aguanta cohesionada gràcies a infinits lligams interpersonals i -sobretot- a la vinculació dels sentiments en les relacions entre la gent.

L'alienació individual dins d'una societat provoca distorsions de la realitat que s'assimilen com a normals. Per exemple: la poca tolerància al fracàs o a l'equivocació. O pensar que "tot el què tinc i he aconseguit hi serà per sempre" (renúncia a perdre coses, encara que no les mereixi);o bé, entendre l'amistat i qualsevol altre relació en un simple "contracte de conveniència".

I fins aquí la palla mental que volia compartir amb vosaltres, soferts lectors. I en definitiva, que costa trobar bones persones que mirin, més de 10 minuts al dia, més enllà del seu nas. Estic fart de dir-me a mi mateix que "la gent no pot ser bona si no hi treu rés a canvi". Trust no one (no confiïs en ningú) convertirà les nostres vides en una cursa conspiranoica cap a objectius inconsistents, perquè sols no som ningú...

Salut!

Quant val un vot?

2008-01-29T13:22:00.000+01:00

Doncs no sabria dir-vos. Jo diria que no es pot comprar, però queda clar que no és així.

Fa uns dies que els caps de llistes dels dos principals partits polítics espanyols es dediquen a mercadejar amb el superhàbit i amb els diners dels contribuents. De fet, cada quatre anys passa, però aquest any queda palès que les promeses van directament a les carteres de tots... Perquè la butxaca s'ha d'emplenar d'alguna manera, encara que sigui de promeses -deuen pensar-.

El fet és que, durant la darrera legislatura, l'estat ha recaptat molts diners en impostos que no s'han gastat i ara se n'ha de fer alguna cosa. El PSOE ha decidit retornar-los als qui contribuïm amb l'IRPF amb 400€ eurillos de merda... i el PP no ha decidit en què s'ho patejarà si guanya, però promet una reducció d'impostos perquè no es repeteixi un suberhàbit tant escandalós.

Primer de tot, com que no es publiquen les balances fiscals, no sabem si aquests diners estaven contemplats dins els pressupostos de l'Estat del 2007 o si són fruit de diversos d'anys d'interessos o... Aneu vosaltres a saber. Tornar 400€ a cada espanyol contribuent si guanya el PSOE és una estupidesa. A molts ens aniria bé, però és una mesura estèril i hipòcrita.

En segón lloc, el PP torna a "pixar fora de test". Quina mesura és aquesta? Què guanyem amb la reducció de la pressió fiscal si -ara per ara- els serveis socials ja són desfaçats i sense capital?
A més, com aguantarem el sistema públic sanitari, educatiu,... si no invertim entre tots? Haurem de treure els diners d'alguna altra banda (de defensa, potser?... de la monarquia?). Segur que no. Sovint, l'alternativa del PP a aquests problemes de gestió és la privatització.

Quant val el vostre vot? 400€ i centrisme social-demòcrata o bé menys prestacions socials i dreta ultra-lliberal? Si us he de ser sincer, preferiria que aquests calers anèssin a reformar la línia de FFCC de Ripoll a Puigcerdà; buscar alternatives al Túnel de Bracons; protegir les Gavarres i les Alberes; subvencionar la cultura catalana i promocionar la lectura entre els joves... etc, etc.

Són només uns exemples a l'atzar.

Quan venen les eleccions, més val que no escoltem als polítics, perquè fer "bombo" de propostes com aquestes fa més ridícul que rés més.

Que sapuguem fer l'esforç de pensar un cop apaguem la tele o la ràdio.

Salut i sigueu feliços!!!!

L'estafa de Francesc Baltasar

2008-01-17T13:07:00.000+01:00

El flamant conseller de Medi-Ambient i Haitatge de la Generalitat de Catalunya es disputa amb Carme Chacón (Ministra de la Vivienda del Govern Espanyol) el liderat davant l'opinió pública pel que fa als ajuts als joves per pagar el lloguer.

Després de fer mans i mànigues i passar hores tramitant paperassa per tal de demanar la subvenció a la Generalitat, arriba una carta dient que se t'ha concedit i que -per causes administratives- s'abonarà l'import assignat un cop vençut el període becat. O sigui, que tu segueixes pagant el lloguer íntegre i al cap d'un any rebs tots els calers de cop.
De què serveix això, Conseller? Si no arribo a mil euros i n'he de pagar 500, de què collons serveix un ajut per pagar el lloguer a un any vista?

Una altra vegada, hem d'anar a plorar a Madrid. Davant del cop de porta als morros que ens ha fet el Govern català, no he renovat la subvenció i m'he apuntat al pla d'ajudes a l'emancipació del Ministerio. Una altra medalla que es penjarà la senyora Chacón. Una medalla que rebrà gràcies a la incompetència del Conseller.

No hi ha dret. La Generalitat ja disposa de tots els diners per tal de fer efectives les ajudes a tots els expedients concedits... però no deixa anar ni un duro. Igualment passa amb les subvencions per incapacitat, per dependència o per estudiants.

El Govern s'enriqueix ara a costa dels qui demanem subvencions, retinguent els diners en comptes públics que generen uns ingressos gens menyspreables. Mentre nosaltres perdem poder adquisitiu i hem d'anar a demanar ajudes a Madrid... on paguen menys però com a mínim, ho fan quan toca.
Un altre episodi de misèria política i menyspreu cap als votants. De què serveix la Generalitat si no gestiona els recursos? Si la conselleria i el ministeri fòssin empreses privades, la primera hauria de tancar o fer una oferta millor... però com que els que hi ha apalancats als trons de poder ja han estat votats, doncs fins d'aqui uns anys haurem d'aguantar. No s'adonen que un vot no és un xec en blanc.

Gràcies a la Generalitat, Catalunya ara és un lloc més difícil on viure i prosperar. Senyors del PSC, on són les polítiques socials? Camarades d'Iniciativa i Verds, on és la igualtat de tots i el dret natural de tothom a viure dignament? Companys d'Esquerra; si tant malament estem amb Madrid, perquè no feu rés per fer més propera i eficient la gestió del nostre Govern?

Ara toca abaixar-se els pantalons i apretar les dents. Gràcies Sr. Baltasar, gràcies molt honorable Sr. Montilla... però els vots els heu de guanyar a Catalunya i no a Teruel (per dir algo). I a veure si el resultat de les eleccions generals no ens acaba també tancant l'aixeta.

Salut i mireu de ser feliços!

La Cavalgada de Reis

2008-01-06T12:36:00.000+01:00

El dia 5 de gener, vigília de Reis, és habitual que a la majoria de ciutats i pobles celebrin un esdeveniment molt especial: la Cavalgada dels Reis Mag d'orient. Quí no l'ha vist mai?

La Cavalgada de Girona és, per mi, la més entrenyable. De fet, ahir no vaig aconseguir recordar si algun any no l'havia anat a veure. I és que un cop perduda la innocència, la cavalgada segueix fent il·lusió. És més; quan vaig saber que qualsevol pot anar a fer la Cavalgada, no em va saber gens greu que aquells patges, mags i "espietes" que formen la "comitiva reial" siguin gent corrent de la ciutat. Ans al contrari. Quin mèrit preparar i fer realitat l'acte i -el més important- fer feliços a tants nens!

Aquest any, he fet realitat un dels meus somnis d'infància: ser patge reial a la Cavalgada de Girona.

El millor regal que m'han portat. Jejeje

Que passeu un feliç dia de Reis.

Salut!!!

Poema d'any nou

2007-12-19T13:22:00.000+01:00

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre el mar.

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino

sino estelas en la mar...

Antonio Machado
(1875-1939)

Bones festes i bon 2008!

Salut

Sento el fred de la nit...

2007-12-12T11:51:00.000+01:00

Sento el fred de la nit... i un any més, ja arriba el Nadal.

Els llums, els aparadors de les botigues i les postals de felicitació. El Corte Inglés, els detalls i els regals, el pesebre i els dinars opulents de les retrobades familiars. Els pastorets, les compres compulsives, els bons propòsits i l'esperança que l'any vinent serà millor...

A mi, el Nadal no m'agrada. No m'agrada -de fet- en què s'ha convertit. Un instant en el transcurs de l'any on tot adquireix un to de façana bruta revestida de lluent paper de xarol.

Em fa il·lusió veure tota la família, els llums, el tió... aquestes tradicions tant nostrades. I malgrat això, si depengués de mi, no ho celebraria...

Què hi farem? Doncs rés. Ja està dit.

Així que només em queda desitjar-vos a tots/es un feliç nadal, us agradi o no. I a més, un regalet: el poema Nadal d'un dels meus poetes de capçalera, Salvat-Papasseit.

NADAL

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena,

i ells recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Salut!!

P.D.: Dedicat a Josep Maria Girbau i Ventura. Que aquest any, ja no seurà a taula amb nosaltres.

8 mesos i 8 dies...

2007-11-15T13:07:00.000+01:00

...desconnectat de la blog-esfera.

Ben aviat ens podrem tornar a llegir.

Transacció espanyola

2007-03-07T09:33:00.000+01:00

Ahir vaig tenir l’oportunitat de veure l’entrevista íntegre que Quintero va fer a TVE al periodista José María Garcia (censurada posteriorment per la directiva de la cadena). L’aspecte bohemi del plató –i de la seva pròpia persona- i les preguntes incisives, han convertit a aquest entrevistador, en un punt de referència de l’interviwing alternatiu.
García es va deixar anar a gust amb el govern d’Aznar, el Grupo Prisa, Telefònica, el Reial Madrid, la Conferència Episcopal, el nou director de RTVE.... Tot un festival.

En un moment donat, es va fer al·lusió a la compra –per part del Reial Madrid- del futbolista Figo. García va mencionar un tripijoc organitzat per Caja Madrid consistent en la creació de pseudo-empreses per tal d’avalar de la transacció que el club blanc no podia afrontar..... Un escàndol que a pocs ens sorprèn, la veritat.

Fer trampes és el que millor saben fer els que tenen el poder polític i econòmic. Senzillament, perquè ho tenen més fàcil. Suposo que deu ser per això que hom diu: “el poder corromp”.
El cas és que a Espanya tots els poders de facto trampegen a gust, i amb total impunitat. Però què voleu fer-hi, si sempre ha estat així?

L’actual model democràtic es basa en una transició fraudulenta i enganyosa. Què en podem esperar, doncs? En un moment donat, en Franco va nomenar “a dit” a un successor i va deixar les coses ben lligades per seguir mantenint el poder públic, sense necessitat de que la seva figura seguís essent motiu de veneració com als anys 50.
El fet és que Franco només va ser el titella dels franquistes; el cap de turc. El poder dictatorial l’exercien, realment, més de quinze milions d’espanyolets i espanyoletes venjatius i ofuscats pel genocidi.

Aquest fet, ha propiciat que la dreta espanyolista mai s’hagi pogut desvincular de l’ombra falangista. Perquè, en democràcia, mana qui escull el poble... I els qui voten a la dreta nacionalista espanyola –i volen governar de nou-, són els neo-feixistes que practiquen el “vot útil”. Per això no ens hem d’estranyar que a les manifestacions del PP apareguin banderes espanyoles amb l’àguila franquista.
El que realment estranya, és sentir als mitjans i als generadors d’opinió pública, afirmacions com “el clima de crispació política a Espanya, fa recordar al del 1936”. Quina barra que tenen. En què es basen? Poder haurien de recuperar els llibres d’història contemporània i rellegir el capítol de l’alçament franquista.
La situació actual és ben diferent. En aquell moment, a Espanya convivien dos models ben clars de societat enfrontats: el basat en els ideals republicans derivats de l’il·lustració i el marxisme, i el que es fonamentava en el cànons de l’Antic Règim heretat de la tradició borbònica i “més papista que el Papa”. Ara per ara, d’això ja no en queda rés.

Ara, a l’arc polític, només tenim una tendència clara i un manyoc d’optimistes amb poc poder de convicció: la dreta que cada cop més vol assemblar-se a la de Primo de Rivera, i l’esquerra covarda i benestant. Però –tornant al plantejament anterior- els responsables de tot això no són els polítics, sinó qui els vota. El Partit Popular ha vist en el fragment social d’extrema dreta, el percentatge que li manca per fer-se amb el poder a les pròximes eleccions i ha decidit explotar aquesta beta. Suposo –vull pensar- que no han meditat massa aquesta decisió, i que han pecat d’ingenus. Pobres; així els estan pujant les “Nuevas Generaciones”, tatuats amb el jonc i les fletxes disfressats de neo-lliberals.
I clar, després de la transacció política temporal espanyola, els antics propietaris reclamen la seva quota de poder en forma d'OPA hostil (per posar un símil que està de moda).

L’altre “poder” que es desperta amb l’oportunisme que el caracteritza és l’Església Catòlica. Encarnada, a Espanya, per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i el seu imperi mediàtic.
Darrerament, el Mons. Blázquez (President de la CEE) i el Cardenal Rouco (conseller de presidència de la CEE) no paren d’aparèixer als mitjans de comunicació. I amb ells, d’altres clergues com el bisbe de Girona, Carles Soler.
Aquesta setmana podíem llegir declaracions del bisbe Carles a la premsa local, dient que “la societat catalana està afectada per una onada de laïcisme”. I segons relatava, estava afectat en veure les esglésies cada dia més buides. Senyor Soler, doni les gràcies als seus superiors i a la pèssima estratègia de mercat que està aplicant la seva empresa. On s’és vist que una gran multinacional, amb tant capital i propietats com té l’Església Catòlica, gestioni tant malament el seu recurs humà?
A més a més, els mitjans de comunicació ara faciliten la propagació dels missatges moralistes i apostòlics dels mossens. La gent de sotana, ara es veu en cor d’opinar sobre qualsevol cosa! I pitjor, convertir eslògans polítics en dogmes morals. Quina por! Com pot ser la unitat d’Espanya un bé moral?

Es veu que no se sap ben bé on cau la línia que separa la litúrgia de la política a Espanya. Ja n’hi ha prou de posar altaveus a totes les bajanades que se’ls passen pel cap a tots aquests capellanets que van de missioners. El que passa és que potser tenen massa temps lliure, i massa diners. La societat en sí ha de ser laica, l’ensenyament també... la política i -per descomptat- els nostres impostos!. Les creences han de quedar-se a casa. No és la religió un tema transcendental? Doncs que no s’esforcin en creure que és quelcom inherent o “mundà”. Per això cada cop hi ha menys gent a les esglésies; sembrant discòrdia, enfrontament social i fonamentalisme, no sé pas què s’esperen recollir.
En fi, que el sentit comú i ser bona persona és el que ens fa millors ciutadans. I en cap cas, resar deu parenostres abans d’anar a dormir perquè Espanya no es desmembri.

Donem al César lo que es del César... y a dios muy buenas!

Salut!!!

Desinformació de masses

2007-03-01T15:59:00.000+01:00

Els ciutadans de principis del segle XXI vivim immersos en el que s’ha anomenat la societat de la informació global. Un terme que ha passat –a còpia d’anys- de nomenclatura, a significar un dels pilars fonamentals que sustenten la nostra cultura de masses.

Abans d’entrar en matèria, permeteu-me unes preguntes retòriques i algunes referències històriques, per tal de poder contextualitzar i exposar alguns precedents que ens han dut on som ara:
Els mitjans de comunicació han estat sempre com ara? De quina manera ha influït la seva “mutació” en la societat? Ens informem igual que ho feien els nostres pares? Veracitat, credibilitat, objectivitat i rigor, són el mateix ara que fa 50 anys?
Intentem posar el tema sobre la taula i, després de la lectura, reflexionem-hi.

El primer gran canvi dels mitjans de comunicació es va fer palès a finals dels anys 60, durant la guerra del Vietnam. En aquella època, la majoria dels reporters que van anar a “cobrir” l’enfrontament, ho feien armats de paper, llapis, càmera de fotos i potser també una gravadora de so. La informació era filtrada, depurada, i poques coses s’escapaven al control dels governs. Però va arribar una nova enregistradora d’imatges, més petita i portable.
Aquest fet va acabar trasbalsant mig món. Les imatges arribaven a EEUU directament des del front, i moltes escapaven de la censura governamental. Els ciutadans van poder veure unes imatges que havien estat capturades en la mateixa línia del front. La gent podia mirar als ulls a la Mort, directament, a través del seu petit televisor en blanc i negre.
Aquest moment és el punt sense retorn. És quan es va despertar una “bèstia” indòmita –fins llavors gairebé desconeguda-. Una entitat monstruosa per la seva dimensió i el seu caràcter impredictible. Un ésser que és Un, però alhora, format per molts milions.
Evidentment, estem parlant de l'Opinió Pública, del criteri de la massa.

El poder de l'Opinió Pública és incalculable, i des del primer moment –seguint amb l’exemple anterior- ja va fer estralls en el sí del bel·ligerant govern nord-americà d’aleshores. Les administracions d’arreu del món, van passar a témer compulsivament el criteri dels seus ciutadans. I el resultat va ser la censura sobre els mitjans audiovisuals. Recordem els casos de les Malvines, Panamà, Iraq, Afganistan,....

Amb el temps i l'avanç tecnològic, ha arribat als nostres dies una nova manera de fer periodisme: el directe. L’espectador, assegut a casa, veu la notícia en el mateix moment que es produeix; a temps real, sense intermediaris. Un model que va convertint la tasca de l’informador en una mera transmissió d’imatges i sons que arriben a les llars de tothom sense haver estat contrastada, pensada, contextualitzada... I que té veracitat per sí sola; pel sol fet d’estar passant mentre ho veiem/escoltem.

La situació, doncs, es complica. Tant pels comunicadors, com pels receptors finals de la informació.
Però deixem de banda els debats teòrics sobre aquest tema que ja han tractat molt extensament pensadors com Umberto Eco o Ignacio Ramonet. El que plantejo és una reflexió sobre l’estat actual de la societat hiperinformada en la que ens trobem.

El que es va desencadenar fa més de 40 anys, ha evolucionat i ha arribat a un moment d’impàs. Els mitjans que havien de dotar de mecanismes culturalitzadors a la nova globalitat, han caigut a les mans de l’imperialisme econòmic i dels règims polítics. És una arma de doble fil que, de tant brandar-la, li hem perdut el respecte.
Com ja he comentat en una altra ocasió, els nous poders que governen el món són el mediàtic, l’econòmic i l’opinió pública. Tres forces que s’entrelliguen, s’influencien i interactuen constantment.

Els homes i dones d’avui, hem de suportar un bombardeig constant d’informació. A simple vista, tot és notícia (fins i tot els rumors). Molts mitjans abusen de la credibilitat intrínseca que tenen les imatges per manipular l'opinió, fins a extrems de falsejar la pròpia font. D’altres opten per induir un criteri; el que més convingui depenent de la voluntat de cada empresa.
El més trist és que ja ens estem acostumant a aquestes pràctiques i poca gent es para a pensar sobre allò que veiem o escoltem.
El criteri, és l'opinió resultant d’un procés intel·lectual complex basat en la reflexió de la informació rebuda. Sense estudi i cultura, no és possible. I això és el que menys abunda.
Ens dóna la sensació que tot ens arriba “mastegat”, però és un simple miratge. Hem de veure que, no per estar més informats, tindrem un millor criteri.

Em fa llàstima veure com en molts programes de ràdio i televisió, apareixen tertulians i “gent entesa” que opina de tot pel sol fet d’haver-ne sentit a parlar. Em fan ràbia tots els que pretenen generar opinió pública amb la rumorologia farcida d’espectacle. M’indigna veure com els informatius s’han convertit en una mena de pel·lícula de hollywood, on les notícies passen –l’una rere l’altra- sense comunicar rés més que la pròpia informació decorada amb imatges punyents.
Me’n faig creus quan totes les cadenes o emissores parlen del mateix (tant si és l’11-M com un gos atropellat a la gran via) perquè, de no fer-ho, perdrien audiència o es veuria compromès el seu suposat rigor informatiu.

Espero que em sabreu disculpar si us he avorrit massa amb aquesta dissertació, però he cregut encertat comentar aquest tema. Suposo que alguns haureu pensat sobre això... a vosaltres us proposo una reflexió més i que la compartiu aquí, si us ve de gust. Als que mai havíeu parat esment a aquest tema, voldria que entenguéssiu que no tothom pot opinar sobre qualsevol cosa i que intenteu desmarcar-vos del ramat d’individus porucs i panxacontents que tant abunda en el que hem descrit com a opinió pública.
Recordeu que el criteri de les masses és la suma de tots. Esforcem-nos a ser més objectius i, alhora, a dotar la informació de més humanitat.

Salut!!!!!

Okupes de Tribuna

2006-12-27T11:05:00.000+01:00

Els dies de Nadal estan plens de costums i tradicions molt nostrades. Valen la pena –a les comarques de Girona- els pessebres vivents, les quines, algunes misses del gall musicades i amb interpretacions, i els Pastorets de la capital. Joies del folklore més arrelat i que segueixen vives i en constant evolució molts segles més tard de la seva incorporació a l’òrbita cultural catalana.

Nadal i Sant Esteve són dos dies dels més assenyalats de l’any. Festes naiconals amb un gran significat cultural i que els catalans i catalanes acostumen a celebrar en família amb abundants menjars i “rituals” derivats de la religió cristiana que han passat a ser patrimoni de tots –creients, o no-.

Ahir, amb la meva família per part de pare, ens varem reunir per a celebrar el dinar de Sant Esteve.
L’avia es passa tot el mati cuinant les delícies que ens menjarem al migdia. L’avi, ultima el preparatius al menjador mentre els oncles ajuden a la cuina i els néts parem la taula.
El menjar sempre transcorre entre soroll de coberts, brindis amb cava i converses d’allò més animades sota l’atenta mirada de l’arbre engalanat i amb les nadales com a teló de fons.

Fa unes setmanes, a casa varem decidir comprar entrades per a una tribuna –o palco, tal com diu el meu avi- al nou Teatre Municipal de Girona, per a veure els tradicionals Pastorets. Una obra que torna, més de mitja dècada després de l’inici de les obres, al seu hàbitat natural; per aquest motiu crèiem oportú d’acabar la festa de Sant Esteve en un marc tant especial.

Arribats al teatre, sobten les reformes que s’hi ha fet. “Que bonic ha quedat!” –dèiem-. La sorpresa, però, augmentava de forma inversament proporcional a l’eufòria que ja arrossegaven de l’àpat.
Arribats davant la tribuna, una treballadora del teatre ens mira les entrades i ens diu que les nostres localitats són uns seients a l’amfiteatre superior del tercer pis. Al meu avi, mancat ja de l’agudesa visual i la mobilitat que fa uns anys lluïa malgrat la seva edat, se li va quedar una cara difícil de descriure.
Indignats, ens varem dirigir a les taquilles per a parlar amb algun encarregat. Finalment, després de 15 minuts que hagués començat l’obra, va aparèixer el director. Ell va dir que hi havia hagut un error a l’hora d’assignar-nos les localitats... però el fet és que nosaltres havíem pagat una picossada més que el que valien aquelles cadires del tercer pis.
Com més ens queixàvem, més nerviosos es posaven. Alguna cosa passava allà. La senyora encarregada de donar-nos les entrades va reconèixer, finalment, haver-nos venut les vuit entrades per a una tribuna del primer pis. Llavors, el director va entrar allà on representava que teníem comprades les entrades i... sorpresa!!! Estava ple de gent. Com? S’havien revenut la tribuna?
La resposta no es va fer esperar massa. La realitat supera massa sovint la ficció. Això ens van dir: “els vostres llocs han estat assignats a autoritats de l’ajuntament”. I just acabava de dir això que de la porta de la llotja apareix una regidora, ens mira i diu: “ai... nosaltres tenim invitacions”.
Com va anar tot plegat? Doncs l’alcaldessa va demanar unes invitacions per anar al teatre i es va agafar aquella tribuna en concret, i després les va repartir entre els seus amics. Com que tots els altres palcos ja estaven plens, doncs nosaltres varem ser deportats al galliner.

Finalment, no hi va haver Pastorets per a nosaltres. Les seves invitacions valien més que els nostres euros. Tots els treballadors que hi havia per allà i el director del teatre es varen disculpar efusivament, ens tornaren els diners i ens van obsequiar amb invitacions per la funció del dia 6 de gener.

I mitja hora després d’haver entrat, tornàvem a ser a la Plaça del Vi. Enfadats i indignats amb raó, crec jo.
La classe política gironina viu en una mena d’Olimp particular. Que no tenen cap mena d’escrúpol? Em sembla acceptable que vagin convidats a veure el teatre, tot i que amb els sous que cobren s’ho podrien pagar se sobres. El que és intolerable és que el Teatre ens desallotgés de la nostra tribuna, un cop pagada, per posar-hi els socis i amics de l’alcaldessa. El règim feudal perdura a Girona, per sobre la democràcia i la dignitat dels ciutadans. Ja es poden confitar les seves invitacions, i que els aprofiti.

Que passeu uns bons dies; a tots i totes, sense excepció. Que la voluntat dels polítics no us estafi, ni vulneri la vostra llibertat en aquestes dates tant assenyalades. No us deixeu trepitjar.

Mireu de ser feliços.
Salut!!

Edificar per a poder oblidar (vergonya històrica)

2006-12-19T09:28:00.000+01:00

Aquesta setmana s’ha fet saber que Rajoy i Zapatero es trobaran a la Moncloa per a fer un cafè i que, per aquest motiu, la reunió del Consell de Ministres haurà d’esperar. Quina notícia! Què passa? Que no és el més normal del món que el líder de l’oposició i el cap del Govern es reuneixin per a dissenyar estratègies conjuntes, en clau de país?
A primer cop d’ull, aquesta reflexió podria semblar retòrica. Amb l’espectacle de discòrdia a que ens tenen acostumats aquest parell, podria semblar que sí; fins i tot irònica.
No confio massa en la nova tendència moderada del líder del Partit Popular. Sembla més aviat que intenti suavitzar la situació per tal de sortir més ben parat dels escàndols immobiliaris protagonitzats pels seus companys de files, del bloqueig del “procés de pau” a Euskadi o per la pèrdua de suport de l’electorat. En tot cas, no sé perquè és una notícia de portada de la crònica política.

Mentrestant, el Congrés està a punt de tirar endavant una llei denominada com a “de la memòria històrica”. Ja he comentat –en un altre moment- certs aspectes relacionats amb aquest tema, però crec que val la pena tornar a fer-ne esment arribats a aquest punt.
Comencem per una valoració a priori. El cas és que hi ha forta discrepància respecte al redactat de la ponència. La dreta, l’esquerra, l’església, la justícia, els militars, tècnics, associacions civils, etc. Tothom hi diu la seva i ningú es posa d’acord. Que si “obra ferides del passat”, que “no podem fer rés pels que ja han mort”, que “cal fer justícia”, que “la transició ja va posar les coses on tocaven”, i bla, bla, bla. On és el sentit comú? Més aviat, estem parlant de vergonya històrica.

Anem al gra:
Ahir es va conèixer una notícia esgarrifosa: la senyora Rita Barberá, alcaldessa de València, ha perdut un litigi contra el Fòrum per a la Memòria del País Valencià. El cas és que pretenia –tant sí com no- construir més de mil nínxols nous al cementiri de la ciutat, a la secció “7-dreta”, sobre una fossa comuna ben documentada que data entre el 1936 i 1940. Segons l’informe presentat pel Fòrum i l’oposició al PP (IU, PSOE i ERPV), hi podria haver més de cinc mil persones inhumades allà, amuntegades després d’haver estat ajusticiades arbitràriament pel govern falangista i la justícia militar franquista.
Al maig d’enguany, un jutge va decretar la suspensió cautelar de les obres i –per fi- ha obligat a l’Ajuntament a anul·lar el projecte i erigir en lloc seu un monument als represaliats republicans.

El País Valencià fa temps que va per lliure. És com un país a part. Tant a l’ajuntament de la capital, com als consells provincials, com a la Generalitat Valenciana, el PP ha dut a terme una política d’escàndol rere escàndol.
El cas de “Terra Mítica” ja és aigua passada si tenim en compte els nous episodis d’especulació sobre espais protegits, lleis que s’enfronten a normatives mediambientals europees, normes estatutàries que fragmenten la unitat científica de la llengua catalana i la pròpia identitat el poble valencià... De Castelló a Alacant s’està re-escrivint la història sobre un motlle de formigó armat.

Malgrat tot, l’alcaldessa Barberà està força tranquil·la perquè tampoc hi perdrà masses diners. És clar que els 12 mil euros que li costarà la broma, no compensarà els més de 100 milions que podria haver-ne tret dels nous nínxols (són valors aproximats)... però podria ser pitjor. Podria haver hagut de pagar l’equip de tècnics, historiadors, metges forenses i operaris que durien a terme l’obertura d’una fossa d’aquestes característiques. Quin mal-de-cap haver d’exhumar més de cinc mil persones (entre nens, homes, dones i ancians), documentar-los, identificar-los, revisar els seus casos, buscar als familiars vius, etc, etc. Permeteu-me el sarcasme; però, per sort, la llei “de la memòria històrica” no obligarà a cap organisme de l’administració pública a realitzar aquestes tasques.

Els castellans tenen una paraula que defineix bé aquesta nova llei de “voluntat conciliadora”: chapuza. Que els expliquin això a aquells nens i nenes que van veure al seu pare o la seva mare per última vegada, des de la finestra de la seva habitació, mentre la Guàrdia Civil se’ls enduia. Que intentin convèncer les viudes i orfes de la guerra i als seus familiars. Que mirin de fer creure als exiliats, que un error puntual el pot cometre tothom.

Un cop més, veiem com la transició espanyola s’allarga més i més. Com volen resoldre problemes socials si encara no s’ha fet justícia amb el nostre passat immediat? Com volen construir un teixit social estable sobre el fang de la intolerància i el genocidi?
Els damnificats ja no volen diners. Això no els farà callar, en el cas que segueixin vius. Només volen saber on anar a plorar els seus morts i saber que algú es fa responsable d’un infern que els ha estat imposat i perdurat durant anys i anys.
Com sempre, la responsabilitat és la clau de tot plegat. Si algú és prou responsable com per malversar fons públics en benefici propi, també ho és per acceptar d’anar a la presó. És un risc que corre qui perpetra un delicte. D’igual manera, els culpables, instigadors, còmplices i defensors de les causes de l’Alçament Nacional, han de pagar pel que van fer. Tant els que ja han mort, com els que segueixen perpetuant la seva llavor. I –més important, encara- els que van patir les conseqüències del deliri feixista espanyol, han de ser reconeguts i amnistiats d’una vegada per totes.

Senyor Zapatero, no es tracta de quedar bé amb ningú; ni tan sols amb don Mariano. Es tracta de voler fer el pas que tregui al seu país de la llarga i malaltissa transició per la que passa. Es tracta de tornar al poble la dignitat perduda. Recuperi, señor presidente, la funció i el valor de totes les sigles que denominen el seu partit. Que el P--E torni a ser el PSOE. Socialitzi alguna cosa, d’una vegada... i el millor és començar pel principi: torni el poder, que encara ara usurpen els fantasmes del franquisme, a la societat i restitueixi la democràcia “del poble per al poble”.

Salut a tothom!!!

Demo... què? Em pot repetir la pregunta?

2006-12-13T19:04:00.000+01:00

Avui vull posar sobre la taula un tema que tothom el té present en menor o major manera. A efectes globals queda diluït, però a nivell local guanya enteniment i claredat. Es tracta de la insultant retallada dels privilegis democràtics dels governants en detriment dels ciutadans. Una pràctica habitual i que –personalment- proposaria al COI perquè constés com a esport olímpic als propers Jocs, ja que el practica més gent que no pas l’Ski Cross o el Waterpolo.

Girona és el feu de les franquícies comercials més cares i dels quatre gats que fan creure a l’estudi econòmic anual de La Caixa, que tenim la renda per càpita més alta de Catalunya. Bonica vila on les hagi; tres vegades immortal i set vegades especuladora.
En els darrers dos mesos, l’Ajuntament ha brandat la vara despòticament en –com a mínim- dues ocasions. El primer dels casos comença després de l’entreacte de les vacances polítiques de l’estiu, quan l’ajuntament va aprovar l’ampliació del sòl comercial de l’empresa Hipercor al carrer de Barcelona. Aquesta empresa disposa de nombrosos solars i locals de la seva propietat a la mateixa zona, però no, l’alcaldessa va accedir a la requalificació dels terrenys veïns del centre comercial. Ja sabem que l’especulació no té límits, però suposava que no tindria el “morro” de tirar endavant aquesta proposta.
El fet és que a hores d’ara –en els tràmits finals- una plaça que pertany a tots els gironins i gironines, que porta per nom Plaça Salvador Dalí, passarà a ser sòl comercial i es vendrà a Hipercor per un mòdic grapat d’euros. Els gironins no veurem ni un cèntim i PSC-CpC i ICV-EUiA hauran eixamplat les seves butxaques. Un mèrit que s’haurà de reconèixer, si la Generalitat (últim avalador de la gestió) hi falla a favor.
El segon cas va passar durant la deplorable visita dels caps d’Estat francès i espanyol. Una cimera que la senyora Pagans va esgrimir com un favor per la ciutat i de la qual encara se’n felicita.
D’aquest episodi en vull destacar dues anècdotes: 1) El dia abans de la cimera, al balcó de l’ADAC (Plaça de l’Oli) –molt a prop de la Fontana d’Or on havia de transcórrer bona part dels actes institucionals- hi havia penjada una pancarta on es llegia «Ni França, ni Espanya, Països Catalans - Freedom for Catalonia». No entraré a comentar el contingut polític, que cadascú opini el que vulgui. El que hauria de fer reflexionar a la gent és que, durant la nit –amb nocturnitat i premeditació- una brigada municipal es va enfilar amb una escala de 4 metres fins al balcó i la va despenjar. La violació d’una propietat privada és un delicte, oi? Jo no sóc jurista però diria que sí, vaja. Comencem bé.
2) Al mateix dia, Girona va viure un deplorable espectacle de setge policial. Els mossos d’esquadra van prendre el Barri Vell i els carrers propers, fins a carrer de la Rutlla i plaça del Lleó vulnerant les llibertats de lliure circulació en via pública i llibertat de reunió. Es va establir un perímetre de seguretat d’un quilòmetre al voltant de l’església de St. Pere de Galligans (Sant Daniel), on dinaven els caps d’Estat i es van tallar les vies de comunicació principals.
Va coincidir, a més, que per aquell dia hi havia convocada, a nivell de tot Catalunya, una protesta contra la LOE i el Tractat de Bolonya per part de nombrosos sindicats d’estudiants. A Girona es va prohibir unilateralment i en veure que els estudiants no respectaven la decisió autoritària de l’alcaldessa, els mossos van carregar en dues ocasions contra els manifestants a la Plaça del Lleó. A més, van tallar l’accés d’aquella plaça amb l’avinguda de Jaume I amb un grapat de tanquetes i una trentena d’agents anti-avalots; privant als ciutadans (manifestants i gent que passava per allà) de la llibertat de circulació per una via pública, fent gala d’un abús desmesurat de poder.
En un dia, la senyora Pagans i les forces d’ordre públic, van violar més drets constitucionals que en totes les legislatures de la nova duquessa socialista, hereva de Joaquim Nadal.

Tristesa i indignació. Es veu que a la nostra ciutat, val més quedar bé amb els forans que no pas amb els ciutadans que ja en fem prou amb el deure de pagar els nostres impostos i el dret d’anar a votar. Chapó!

SALUT!

Ser jove i sobreviure 2: Lluita de Classes

2006-10-31T15:54:00.002+01:00

Quantes vegades hem sentit dir allò “que el diner no porta la felicitat, però hi ajuda”? Certament t’ho posa fàcil, però sempre depèn del que entenguis per felicitat

L’altre dia estava parlant amb un amic. Ens consolàvem mútuament tot comentant els miserables ingressos que rebem al mes, en comparació al preu mitjà dels bens de consum. “Els números canten per sí sols” –deia ell-, “els preus s’han apujat, en els darrers 5 anys, més d’un 35% mentre que els salaris han augmentat un imperceptible 10%”.
“Sí” –vaig assentir-. “El miracle de la unificació monetària europea ha propiciat una equiparació progressiva dels preus a tota la UE, però la realitat palpable és que –en el nostre país- el poder adquisitiu ha baixat a la mateixa velocitat exponencial”.
La conversa avançava amb el nostre pas, mentre caminàvem per un cèntric carrer de Girona, quan de sobte es va aturar al nostre costat un cotxe esportiu conduït per un noi d’uns 25 anys, a molt estirar. Tots dos ens varem quedar callats mirant-lo, esperant per a creuar un pas de zebra que se’ns acabava de posar en vermell. No calia que ens diguéssim rés. Pensàvem el mateix: “com collons s'ho ha fet aquest, per tenir un Porsche Boxster 2004 de més de 50.000€?”
Després d’uns segons, el semàfor dels cotxes es va posar en verd i mentre feia rugir el motor tot allunyant-se, varem dir alhora i en veu alta –sense ni mirar-nos-, “quina sort, tenir uns pares forrats de peles que li complauen tots els capricis”. Però inesperadament, no ens varem sentir gens gelosos d’aquella ostentació.

Des de sempre, he percebut una clara distinció de maneres de fer i de viure dels joves i nens amb els qui he tingut el plaer, o la desgràcia, de compartir classe, excursions, casals, etc. Des de ben petit, el procés de socialització, passa per l’acceptació d’una estructura piramidal associada a un poder econòmic inversament proporcional; a la base menys riquesa, i al vèrtex més.
Abans, em sobtaven aquestes coses. No sabia quina gràcia divina atorgava a certes persones àtics de 250 m² i un cotxe per a cada membre d’una família nombrosa, i a d’altres, un entresòl amb dues habitacions amb vistes al cel obert. No entenia quin atzar podia jugar aquestes males passades.
Ara ja ho entenc, i per això ha deixat d’inquietar-me per a passar a indignar-me.

La cultura del capital ha provocat una ruptura social irreversible, i entre els joves i adolescents encara és més evident. L’amistat és, genèricament, una relació afectiva entre individus que comparteixen interessos i conviccions afines... Ara, a més, hi hem de sumar unes variables econòmiques: els diners disponibles i la manera de gastar-se’ls. Tot plegat, una perversió. Quantes amistats s’han trencat per culpa dels “calers”?
Molts adolescents d’avui en dia no entenen que l’amistat és un vincle aliè a l’economia. Una colla d’amics, ho pot ser ara perquè disposen dels diners suficients per anar a certes discoteques cada cap de setmana, per exhibir les seves motos i cotxes tunejats, per lluir la última moda en roba, etc... Els empresaris ho han vist clar. El negoci més lucratiu és potenciar la lluita de classes entre el jovent.
Discoteques exclusives per a “pijos”. Espots publicitaris que inciten a gastar-se les nòmines dels pares en capricis. Eradicar la cultura de l’estalvi. Inculcar un diabòlic sentiment de culpa per no poder accedir econòmicament a certs luxes que altres no dubten en fer-ne gala, davant els seus companys,...

Cada dia costa més pujar una criatura. Els adolescents i joves s’han convertit, pels pares, en una mena de sangoneres escurabutxaques. Per una banda tenim als qui no els cal preocupar-se, perquè el poder adquisitiu patern els ho permet. I per altra banda, els que veuen entristits com perden el tren de “viure al dia” de tot, i els que hipotequen als pares sense cap complex per portar un ritme de vida innecessari i postís.
Una cosa és que als fills no els falti de rés, i l’altra que ens prenguin el pèl (i la cartera). Els adolescents i joves s’han creat tantíssimes falses necessitats, que és impossible –a mig termini- que les economies familiars puguin suportar-ho.
És més greu del que sembla a simple vista; perquè els que són rics, no deixaran de ser-ho de sobte, és clar. Ells ja es perpetuen mitjançant la regla d’or del capitalisme: “el diner genera diner”. El que preocupa és la desaparició de la classe mitja, cada dia més endeutada.

No existeixen polítiques ni iniciatives socials per acabar amb aquest fenòmen, precisament perquè qui mana té el capital a la seva butxaca. Mentre es fan 20 pisos de protecció oficial, es construeixen dues urbanitzacions a la costa i un camp de golf; mentre s’atorga una llicència o permís a una discoteca que cobrarà 12€ l’entrada i 8€ per cubata, s’apuja un 4% el penós transport públic metropolità,...

Estic fart de sentir que “els joves no es mouen ni protesten”, “els joves són uns vividors”, “els joves només es preocupen per sortir de festa”, “als joves no els interessa rés, només ells”, etc. Quina ironia! Quin sentit de l’humor! Això diuen dels joves, mentre saquegen les comptes corrents dels seus pares.

Sincerament, no sé si això té solució. Sóc conscient que ningú sortirà al carrer a protestar si té les butxaques plenes –sigui a costa de qui sigui-. Suposo que, primer de tot, els pares haurien d’educar millor als fills –ja, des de ben petits- per a ajudar-los a formar-se un criteri raonable en tant que a les necessitats i que alhora resulti econòmicament sostenible. Llavors entren en joc els mitjans, per no afavorir la incessant necessitat de gastar per a tot allò que fem i fer-nos creure que no som rés sense diners. I finalment, els polítics, que haurien de predicar amb austeritat i discreció els valors d’una societat cohesionada (i no en lluita constant per devorar al menys adinerat).

La felicitat es troba en tot allò que fem i que ens realitza com a persones, en tant que membres infinitament entrelligats d’una societat. La felicitat no és un estat d’ànim, ni una finalitat. És, simplement, allò que pot fer de cada instant un motiu per a seguir vivint i que –sortosament- és gratis.

Joves d’arreu; siguem més generosos, humils, sincers, alegres, honrats, responsables i combatius. És el nostre futur! Que no haguem de pagar per ell.

SALUT!!!!

Flashback

2006-10-27T15:09:00.000+02:00

Aquesta fotografia es podria haver fet l'any 1960, quan Espanya estava sota el govern feixista del dictador F. Franco, però no és així.
Avui mateix, a Madrid, davant la seu del màxim organisme judicial de l'Estat espanyol, un centenar de persones tallaven una de les avingudes més concorregudes de la capital per fer gala de consignes i banderes xenòfobes i antidemocràtiques. Quina paradoxa, oi?

El motiu pel qual es "manifestaven" era la compareixença de l'ex-etarra De Juana Chaos davant l'audiència nacional, a rel de la denúncia per les presumptes amenaces que havia publicat a un diari basc.
Les imatges que han recollit les càmeres dels informatius parlen per sí soles. Val la pena el detall que es podia apreciar durant la crònica del telenotícies: els membres del col•lectiu d'extrema dreta brandaven un bon grapat de banderes espanyoles amb l'àguila del sacro imperio español davant d'una desena de policies nacionals que -ben bé- semblava que s'estiguessin mirant un campionat d'escacs.
Impassibles, es miraven l'espectacle tot escoltant consignes d'allò més enginyoses com: "Conde-pumpido, el paredón está vacío" "Otegui, Otegui muerete!". I fins i tot alguns dels més motivats cantaven el Cara al sol.
Que bonic, no? La nul•la actuació policial i el silenci dels polítics demostren -un cop més- la precària cultura democràtica espanyola. Aquesta deu ser la manera que el senyor Zapatero ha previst per recuperar la "memòria històrica"... perquè sinó, no s'entén.

Els cossos de seguretat de l'estat toleren manifestacions antidemocràtiques mentre els seus superiors (els polítics) fan servir la omnipotent constitució com a escut per actuar amb total impunitat i irreverència institucional.
Per molt que ho sembli, no és un fet aïllat o anecdòtic. La falsa transició que ens han inculcat -que no vol mirar al passat- afavoreix a la dreta intransigent, que aprofita el moment per resurgir d'entre l'oblit col•lectiu. La democràcia ha facilitat la pluralització de l'esquerra, mentre que els sectors més conservadors s'apleguen sota filosofies cada dia més radicalitzades.

És vital que Espanya faci l'esforç per a recuperar la vertadera memòria històrica. La d’aquella gent que van veure com s’ensorrava el seu món quan se’ls robaven els somnis per la força de la intolerància i la crueltat. Ho hem de fer pels esperits anònims dels qui criden, des de les tenebres del record col•lectiu, reclamant justícia. Per tots els qui no saben perquè van morir i tots els qui moriren per a la llibertat d’un poble... Pels milers d’homes i dones, que van ser enterrats sense un nom a la làpida, i que mai podran ser plorats pels seus familiars.

Hi ha gent que no és conscient de la relitat històrica dels últims 100 anys. Sembla mentida, però hom opina encara que con Franco vivíamos mejor. Com pot ser? Que no saben que la República va ser escollida democràticament per amplia majoria? Que ningú els ha explicat els ideals d'igualtat i justícia pels que va morir tantíssima gent? Que no saben, per exemple, que la dictadura espanyola va protagonitzar el darrer assassinat d'estat d'un cap de govern europeu, escollit per sufragi universal?
Cada dia que algún d'aquests fatxes surt al carrer, tots plegats ens allunyem un xic més de l'objectiu que perseguim: la pau, la convivència, el respecte,... la llibertat.
Cal que siguem responsables educant al jovent i que actuem amb contundència davant aquests insults al sentit comú i a la dignitat humana.

Quan els que ara manen tornin als ciutadans els drets, els deures, les lleis i les llibertats que ens van prendre, llavors s'haurà fet justícia i el poble podrà decidir amb autodeterminació i sobirania. Perquè els homes fan les lleis i no a l'inversa. Perquè cap home pot ser més ciutadà que un altre. Perquè la justícia no pot discriminar... Perquè ja són masses els qui decideixen que hem de pensar i pel que hem de viure i morir.

Fem-nos dignes de la democràcia.

SALUT!!

PD: Als pares dels meus avis, víctimes del genocidi franquista. Sigueu on sigueu; gràcies per demostrar-nos que val la pena lluitar fins al final per un futur més lliure. Ningú mor, si segueix viu en el record.

Parole, parole, parole

2006-10-20T11:40:00.000+02:00

Avui, enmig de l’escudella política que s’està coent de cares a les eleccions al Parlament de Catalunya, m’agradaria reflexionar sobre dos temes que –vulguis o no- estan íntimament lligats: la campanya electoral i la poca serietat dels polítics (però en aquest darrer cas, em centraré en els qui s’autoanomenen “líders mundials”).

Quin safareig que tenim muntat! Per començar, una pregunta retòrica: de debò fa una setmana que ha començat la campanya electoral? Doncs al meu parer, no. De fet, fa més d’un any que es va engegar i la gent ja n’està tipa.
Tot va començar quan es debatia al Parlament la reforma de l’Estatut. Que lluny ens queda ja el 30 de setembre, quan es va escenificar una comunió inesperada entre tots els grups polítics (excepte el PPC) i que un mes més tard ja quedava en paper mullat. Els catalans varem veure –amb més o menys basarda- com els qui ens representen se’n anaven a Madrid cadascú amb el seu “estatutet” sota el braç per provar de vendre’l al PSOE al més pur estil “bueno, bonito y –sobretot- barato”.
Finalment, en Mas i en ZP, van salvar l’assumpte retallant el text a cop de tisora i –quan ja quedava poc més que les cobertes i el famós preàmbul- el van dur aquí per referendar-lo. I un altre cop, més campanya partidista.
Arriba el moment del referèndum i... sorpresa! El President desmembra el Govern i més de la meitat dels catalans prefereixen prendre el sol abans que anar a les urnes. Normal, després del descrèdit a les institucions catalanes i dels sonats episodis de fals patriotisme que de sobte mostraven tots els partits. I tot i això, l’Estatut es dóna per bo. Ja em diran quina autoritat té aquesta llei, aprovada per un xic més de la quarta part dels catalans (des del punt de vista ètico-polític, cap; en democràcia mana la majoria, recordeu?).
No en teníem prou amb tot plegat, que llavors es convoquen eleccions per el dia 1 de novembre; i ja posats, els partits no van ni descansar durant l’estiu per mantenir la tensió i arribar bé a la campanya electoral. O almenys això pretenien, perquè –ara per ara- se’ls veu més cremats que rés. I ja hi som de nou.

Realment algú vota a un o altre partit polític per el seu programa de propostes i promeses electorals? Em sembla una poca-soltada. Com pretenen convèncer dient coses com “us prometo que si sóc president, construiré 100 llars d’infants i bla, bla bla...”? O bé, “quan governem, hi hauran sonotones i aparells dentals gratuïts per la gent gran” i també “jo desbloquejaré el pla Xarxa Natura 2000” (cosa que seria un pas enrere perquè afavoriria la desforestació dels Pirineus i la pèrdua de corredors biològics i zones protegides.... però be, no deixa de ser una proposta).
Primera qüestió: l’aritmètica. És clar que tots els partits aspiren a la majoria absoluta, però gràcies a déu això és complicat i es veuran forçats a pactar, i moltes d’aquestes propostes quedaran en no rés pel simple conflicte d’interessos.
Segona qüestió: i què passarà quan ja s’hagin construït les llars d’infants, o tothom pugui tenir aparells dentals? El problema és que els programes electorals que exposen de cares als ciutadans eludeixen la filosofia de cada partit. Com pot ser que el CiU digui –per citar un exemple concret- que en Zapatero no tindrà veu a Catalunya, si ells guanyen, després del que ha passat en els darrers mesos? Quina credibilitat té en Montilla dient que Catalunya és més que una autonomia?
Tercera qüestió: Quina mena de pactes pensen fer després dels insults i barbaritats que s’arriben a dir? Els ciutadans veiem les bufetades i després de les eleccions tot tornarà a ser “flors i violes”.

Crec que la gent vota en conseqüència del que ha vist al llarg de la legislatura i que, durant les campanyes electorals, és quan més està desconnectada de l’activitat política (a excepció dels militants o dels molt convençuts). Suposo que es deuen divertir molt amb tot això, perquè em semblaria escandalós que muntessin aquesta faràndula tant cara, només per convèncer als indecisos.
Encara està tot per veure, però em sembla que els propers comicis seran un fracàs de participació. I si no, felicitats... la pseudo-democràcia ibèrica s’aguantarà 4 anys més.

Ara enceto l’altre tema amb dues notícies d’avui mateix:
1) «Putin titlla el president d'Israel, Moshe Katzav, de "troç d'home" i assegura que tots els russos l'envegen per haver violat deu dones».
2) «L’expresident Aznar col·loca un bolígraf dins l’escot d’una periodista [...]». (Veure video)

Encara me n’estic refent. Vosaltres no? Sembla mentida que polítics amb tanta responsabilitat es puguin permetre el luxe de ser tant irreverents, grollers i perversos!
No faré masses comentaris al respecte. Per una banda el senyor Putin, crec que hauria de dimitir immediatament; cosa improbable, perquè si es veu en cor de dir aquestes coses és que no li fa massa por el “què diran” (i més ara, que a Rússia s’estan desfermant els assassinats selectius de periodistes i intel·lectuals). De totes maneres, penso que, un motiu per deixar el càrrec, podria ser el simple respecte pels ciutadans. Dubto que tots els russos siguin violadors reprimits; i de la mateixa manera em sembla que, a les russes, tampoc els ha fet massa gràcia el comentari (jo, de fet, estaria espantat).

El segon cas d’actualitat ja és més matusser... més en la línia castissa i torera de qui era líder del PP. Igualment, quin respecte es mereix un senyor que, per evitar les incisives preguntes d’una periodista de Cuatro, li posa el bolígraf a l’escot i després se’n va amb una rialla d’orella a orella?

Ambdós casos preocupen per l’alt nivell de masclisme i intolerància. Que hem fet per merèixer polítics d’aquest calibre? Sort que ni en Putin, ni l’Aznar ens toquen ara de prop.
Però tampoc estem del tot segurs. Fixeu-vos en el Congrés dels Diputats i veureu com cada dia cauen escons del PP pel marge dret de l‘hemicicle. Gent que ha estat votada “democràticament” i que no tenen respecte per la majoria parlamentaria, que fan servir el terrorisme coma arma electoral, que s’enriqueixen amb l’especulació il·legal immobiliària, que perpetuen el poder decisori de l’Església en la política, etc., etc.

Davant d’aquest panorama, qui s’estranya si la ciutadania passa d’anar a votar? Ja ho va dir Montaigne, després de molts anys a la política, que “governar exigeix mentir, subornar i extorsionar. Millor deixem-ho en mans de gent més dòcil” i desaprensiva, que nosaltres ja ens preocuparem per sobreviure.
Així doncs, que guanyi el més fort.

SALUT!!!!!!

Ser jove i sobreviure 1: "V" de vivenda

2006-10-11T11:24:00.000+02:00

Tenir un pis és l’aventura més costosa i desmoralitzadora que pot viure un jove universitari, si pretén emancipar-se. Evidentment, la classe social a la que pertanys és decisiva... com també ho són les ganes d’entrar al “sistema” de forma plena i conseqüent.
Posem pel cas que ets un universitari d’entre 20 i 25 anys, que tens poca (o gens) experiència professional, no disposes d’avals paterns, però t’empeny l’instint de marxar de sota el paraigües dels pares. Felicitats! Val més que estiguis motivat perquè això va de debò.

El primer pas és –lògicament- buscar una feina que et permeti compaginar estudis i vida laboral. T’apuntes a totes les borses de treball i ETTs hagudes i per haver, envies desenes de currículums i després esperes a que surti una feina de mitja jornada que arribi als 500 euros (essent molt optimista).
Tot seguit, t’apuntes els telèfons de gent que busca company/a de pis de tots els plafons de la Universitat i comences a trucar. O bé, reuneixes un grup d’amistats i passes al següent estadi: buscar pis.
El món immobiliari és un cau de mafiosos, i –en el millor dels casos- delinqüents frustrats que han trobat en la gestió immobiliària, la manera de blanquejar les seves inversions. Que no se m’enfadi ningú... segur que hi ha gent estupenda en aquest món... però no els conec personalment.
Tornant al tema. Regires revistes gratuïtes d’anuncis classificats, agafes torticolis d’anar mirant permanentment enlaire buscat cartells de “es lloga” per les façanes i balcons, i visites immobiliàries. Tant si vas a veure un particular, com si acabes a una immobiliària, la situació sol ser la mateixa: d’entrada desconfien de tu i després et reclamen avals i tota la pesca... no fos cas que un jove ignorant i pobre acabi amb la seva fortuna personal. Arriba a fer gràcia i tot, perquè molt sovint et tracten com la púrria, tenint el doble d’estudis que ells.... però això ja és un altre tema.
Quan aconsegueixes un sostre aparentment decent on posar-te, arriba la fiança. Dos mesos per avançat i l’arrendador se la pot quedar sencera! Quina barra... Bé, firmes el contracte i –de bona fe- accedeixes, com un forassenyat, a totes les clàusules que els plagui de fer-hi constar. Perquè encara sembla que et facin un favor.

Un cop arribes a aquest punt, toca afrontar una nova rutina i un nou estil de vida que sembla literalment engendrat per putejar als joves. Un sistema ideat per adults (la majoria, burgesos benestants) que es pensen saber el que necessita el jovent universitari.
La rutina diària consta en barallar-te constantment amb el Tractat de Bolonya, que només serveix per posar pals a les rodes dels que treballem i aconseguir que la Universitat es converteixi en una mena d’Oxford pels més adinerats. També ens toca afrontar una despesa mensual mitjana –en concepte d’habitatge- que, tot i compartir vivenda, ens suposa la meitat del sou net. I la feina... que et pots sentir el més afortunat si el contracte et dura 6 mesos ininterromputs.

És veritat que hi ha joves que volen viure amb els pares fins als 30 anys o més; que hom recomana acabar els estudis abans d’emancipar-se (com si això volgués dir que el jove percebrà una millora social o en el seu sou); que ja hi haurà temps de comprar un pis, en comptes d’anar de lloguer; que hi ha altres prioritats; que és un caprici... etc, etc. Totes elles opinions respectables, però cap soluciona el problema; al contrari, el perpetuen.
Les lleis estan al servei dels propietaris i gestors, deixant al descobert a arrendataris i consumidors –en general- del sector immobiliari. És una vergonya que els pisos valguin un preu tant alt i que ningú valori l’esforç que estem fent els joves.
Aquests que ara ens exploten i s’enriqueixen a costa nostra, han de saber que som el relleu de la seva generació. Ells han viscut el final de la dictadura i s’han despertat en el capitalisme ferotge, on rés ni ningú pot alçar la veu per sobre el poder econòmic. Són –a grans trets- la generació dels “nou rics” que no s’estan de rés i que menyspreen els joves perquè ens veuen “despreocupats, frívols i brètols”.
Vull acabar intentant que entenguin una reflexió: suposo que cap de vosaltres –gent adulta i de seny- s’ha parat a pensar quin jovent està pujant, oi? Som un col·lectiu ressentit pels continuats enganys i insults que rebem pel sol fet de ser com som; perquè no s’hi confia i es prenen decisions que ens afecten sense tenir-nos en compte.
El jovent d’ara viu al llindar de la pobresa i evocat al fracàs, per la manca d’expectatives i possibilitats que el sistema els brinda. Paradoxalment, però, som una generació que creu en la justícia social i que és capaç de perdonar.
Tard o d’hora es girarà la truita i tothom, pel fet de ser persona, podrà accedir a una vivenda digne (sigui jove o no) i assequible econòmicament. Nosaltres perdonem, però no oblidarem. En el fons, el que a ells els preocupa i a nosaltres ens consola, és saber que “al final de la partida, el rei i els peons van tots a la mateixa caixa”.

Salut!!!!

Nova actuació del "Circ Ibèric"

2006-10-05T11:44:00.000+02:00

Llegir la premsa digital és una activitat molt recomanable, ja que et permet estar al dia sense haver de sortir de casa ni gastar un euro per cada publicació consultada. Com faig a vegades –sempre que disposo de temps-, he repassat els titulars de cinc o sis diaris (catalans i espanyols) tot fent un cafè, i després m’he disposat a anar cap a la universitat. Avui, però, és una d’aquelles jornades que m’ha quedat “mal regust de boca”.
Atenció al titular: “El Consejo General del Poder Judicial denega la petición de ampara al juez Garzón, que había solicitado motivado «por los ataques sistemáticos e injustificados, gravemente atentatorios a la independencia del Poder Judicial»".

Aquesta notícia és l’últim episodi de la telenovel·la mediatico-política sobre els atemptats de l’11-M a Madrid. Al llarg de les darrers setmanes, una lluita sense escrúpols entre mitjans informatius, van destapar una irregularitat sense precedents: els pèrits que van confirmar la possible vinculació entre ETA i els islamistes autors de l’atemptat (basant-se en l'ús d'un pressumpte explosiu anomenat àcid bòric), ho van fer subornats i sota coacció d’una part de la dreta influent espanyola.
Com era d’esperar, el jutge “estrella televisiva” de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, va obrir una investigació i va cridar a declarar als pèrits en qüestió (que l’any 2000 ja havien dit que el producte químic sospitós no era, ni és, explosiu o incendiari... i que -a més- neteja de meravella les canonades dels desaigües).
Segons l’acta, la declaració es va fer normalment, avalada per la presencia i signatura de dos fiscals i sotasignada pels dos imputats (els mateixos que –sorprenentment i sospitosa- han denunciat al jutge Garzón per “tractament vexatori” durant l’interrogatori).

En l’episodi d’avui, veiem que el jutge es troba, a hores d’ara, amb “el cul a l’aire”. El màxim òrgan judicial de l’Estat li dóna l’esquena, deixant-lo a l’abast d’aquesta dreta pre-democràtica que ja ha començat a preparar una nova caça de bruixes.

Avui sento profunda indignació i vergonya de la justícia espanyola. Hom va dir que “la justícia és cega, però hi veu en la foscor”, però és que en aquest país –a més- és sorda, muda, va en cadira de rodes i està sotmesa pels poders fàctics del contra-reformisme més antidemocràtic.

Els poders de l’Estat descrits per Montesquieu (executiu, legislatiu i judicial) s’han diluït i reformulat en tres de ben diferents: polític, mediàtic i econòmic. El més greu, però, és que aquells responsables de defensar els drets dels ciutadans brandin la balança de la justícia cap a on els plagui, polititzats i alienats completament del fi últim de la seva causa: fer complir la llei actuant amb independència i objectivitat.
Ja em costa d’entendre com pot ser que hi hagi jutges designats per forces polítiques, que a sobre, s’hagin de veure escàndols com aquest. I mentre tot això passa, el ciutadà contempla –perplex- com la presumpció d’innocència se’n va a “can pistraus” i la igualtat de tots davant la llei només és paper mullat.

Ja tinc ganes de veure el capítol de demà! Potser ens retransmetran un altre divertit combat de lluita lliure des del Congrés dels Diputats, o veurem en directe la subhasta de promeses electorals, o presenciarem una altra massificació urbanística en algun parc natural. En tot cas, seguirem aquí; un xic més ignorats, però entretinguts.

SALUT A TOTHOM!!!!